Dur les criatures a estudi té avantatges. Coneixes les altres famílies i de tard en tard fas algun amic. A la nostra escola és habitual que un cop lliurats els plançons els adults prenguem junts un cafè ràpid. Hi ha bars a prop que s´omplen de capelletes, en funció de la companyonia dels fills respectius, de les afinitats entre progenitors o, simplement, per crear un coixí de ciutadania compartida abans d´anar a la feina o d´anar a buscar-ne. El contacte humà em fascina, perquè m´informen de mons que no conec. Soc dels que cuso els interlocutors a preguntes. Els seus oficis i periples, des que tinc memòria que m´agraden els contes.
Fa dies, un grup vam quedar per anar a inscriure els nostres fills a un casal d´estiu. Els casals d´estiu es van inventar per arruïnar-nos durant aquelles quatre o cinc setmanes de juny i juliol, que els pares i ara també els avis treballen quan les criatures ja es fregeixen d´avorriment estival.
A la cua ens explicàvem facècies, per passar l´estona. I amb un pare argentí ens vam fer un tip de riure. Ens va explicar que havia demanat la nacionalitat espanyola. Es veu que et fan omplir un test, literalment «para acreditar la integración del ciudadano extranjero». Consultes sobre l´horari dels bancs, sobre lleis, el color dels taxis, nissagues de conqueridors i geografia nacional. Una de les preguntes que més em va esverar comença dient «Si compramos 250 gramos de queso, estamos comprando...». O aquesta altra, que demana «¿Dónde se puede encontrar un servicio de préstamo?» i pots triar entre un supermercat, una biblioteca i un taller mecànic. Interrogants sobre què vol dir l´acrònim de RENFE, per exemple, o aquell sobre quina d´aquestes opcions (PIB, PP o PSOE) no és un partit polític. I mirin, que també hi ha epopeia: «¿El rey de España que gobernó la mayor extensión conocida de territorios en el mundo fue Felipe II, III o IV?». I surrealisme: «En caso de catástrofe pública para los ciudadanos españoles, pueden ayudar si quieren, ¿verdadero o falso?». I collonades: «Enrique Iglesias es: cantante, guitarrista, actor».
Cap dels tres! -va cridar, enriolat, el meu amic argentí.
Vaig arribar a casa. El test es pot fer en línia. I el vaig aprovar. Per un marge estret, val a dir. La qüestió que va decantar la balança del costat dels encerts, la que va obrir-me les portes d´Espanya és «El menú de tres platos que ofrecen los restaurantes de lunes a viernes al mediodía por un precio especial se llama... a) menú especial, b) menú del día o c) menú infantil». Perquè, és clar, amb la de la RENFE jo sempre contestaré que l´acrònim vol dir «Rogamos Empujen Nuestros Trenes Estropeados». Un error sempitern que no em deixaria ser un espanyol fet i dret, si no fos que l´atzar de la naixença i de la Història m´hi va matricular.
En resum: jo espero que si fem un estat nou, l´endemà no preguntem als nouvinguts quines són les herbes de la ratafia. O si en Lluís Llach és músic, terratinent o diputat.