Veure-hi clar

Torno d´una setmana intensa i destructiva a Estrasburg. De tant cansament, em costa agafar el son. Reobro el llibre d´Alex Susanna Quadern Venecià que vaig llegir quan anava a aprendre a la universitat. Fa anys. I trobo aquest fragment deliciós que m´hi fa veure clar. Inspiració: «Poc abans de marxar m´assabento de la mort de Philip Larkin, a 63 anys, a Hull, on vivia a causa de problemes respiratoris provinents d´una operació de coll. Estranya mena de poeta. Idiosincràtic, molt anglès. Segons tinc entès, rebutjava tot el que fos foreign literature. El seu cas serveix, però, molt bé per a veure que es necessita per ser un bon poeta. No cal, de fet, ni haver llegit molt (cal només haver llegit bé), ni haver viatjat massa. Cal saber tocar, arribar a tocar certs punts neuràlgics. Tenir un esguard afilat, i un lloc precís on aplicar-lo. No distreure massa l´atenció. No dispersar-se, concentrar les forces». Després d´aquesta lectura, m´endinso en el son amb una pau retrobada... amb el propòsit de seguir aquestes paraules, de ser assertiu, de no perdre el temps, d´abandonar algunes de les estúpides obligacions que m´atenallen.

Els dies clars

Dimarts es presentarà la llei del referèndum, al matí, al Parlament. La tarda serà un acte més a portes obertes. Segurament dimarts serà un dia important. Es coneixerà el projecte de legalitat catalana que segurament farà saltar els ploms de les autoritats espanyoles. La partida es juga, fins al moment, en uns termes clars i aparentment tranquils. En el sotabosc la guerra és dura. Ningú sap el que farà l´altre el dia següent. I tots saben que el que es passi pot provocar efectes adversos pels seus interessos. Ningú pot dir que no estem a cap de carrer. Els dies clars.

Plou i fa sol

A l´aeroport de Brussel·les, fent escala entre Estrasburg i Barcelona, veig els vídeos que em van arribant de la tempesta a Girona. La Mireia no pot sortir de la feina. Després m´envia gravacions des de casa. Es fa viral la gravació de plaça Catalunya. I es fan virals les fotos de Gironanoticies, la del noi sobre la taula de bar Porcus. I de tot això ara en sabem notícies per les xarxes socials. Dissabte retransmeten en directe la pluja a Platja d´Aro que veig mentre a Pals ha tornat a sortir el sol. Després agafo un diari de paper per llegir notícies i m´agafa un vertigen de com evoluciona la informació i de com hem de servar fonts de qualitat per pensar i evolucionar. Un cop mes, Alex Susanna: No és imprescindible haver llegit molt però si haver llegit bé.

Simone Veil

Va ser a Barcelona el 1998 per recollir el Memorial Ramon Trias Fargas de la Fundació Llibertat i Democràcia. Aleshores tenia 25 anys. Aquell discurs d´acceptació del premi i aquella actitud em van captivar. He pensat en ella cada mes de gener sota la neu d´Estrasburg, en els últims nou anys, remembren el final de l´Holocaust. Un petit plaer de dissabte ha estat llegir el seu obituari a la premsa seriosa i després compartir-lo amb unes filles de tretze anys i explicar algunes coses del segle XX, des del mal absolut fins a la primera dona ministra de França o les primeres eleccions per sufragi universal al Parlament Europeu.

M´ha tornat la panoràmica d´un segle greu amb una segona meitat brillant. I he pensat en el desordre actual. Veil, nascuda Simone Jacob a Niça, representa els millors valors de la reconstrucció i democratització d´Europa de la segona meitat del segle XX. Que és quan vaig néixer i en les formes de vida i valors que em vaig educar.

Simon Veil era amiga d´un amic meu. Cada estiu, quan arribava a la Costa Blava per les vacances, escrivia una postal a uns quants pocs amics per compartir la joia d´un any mes de treball de profit i unes vacances pel descans. L´estabilitat que va aconseguir una noia que havia d´entrar en una càmera de gas i que una guardiana dels camps va distreure del camí de la mort perquè va considerar que era una criatura massa tendra per convertir-se en cendra. I va viure. Aquest 13 de juliol hauria fet 90 anys.

Cases buides

Aquests últims nou anys de crisi econòmica han servit per prendre molta consciència que alguns pisos buits podien tenir un millor ús. S´ha legislat al respecte, s´han vigilat els bancs que especulaven amb pisos buits i ha arrelat en la societat el convenciment de la funció social dels espais sobrers. Llegeixo en aquest diari que funcionaris ubicats a l´antiga subdelegació de l´Estat denuncien una infestació de paneroles. Les paneroles són com escarbats però més grans. He pensat en les cases buides i les polítiques socials d´habitatge. A Girona hi ha tantes absurdes propietats de l´Estat que podrien tenir una millor destinació! La subdelegació del govern, buida, hauria de ser l´ampliació natural de l´escola Eiximenis. Però no hi ha manera. Prefereixen mantenir edificis buits o semibuits només amb una funció: hissar-hi una bandera espanyola. Generalment aquestes absurditats són com les gotes que fan vessar el vas.