A l'estiu, temes lleugers. Llegeixo a la premsa que s'ha inaugurat a Londres una exposició amb part dels regals que Isabel II d'Anglaterra ha rebut durant els 65 anys que ja dura el seu regnat. Molts d'aquests objectes són -com se sol dir- d'«incalculable valor» però els organitzadors de la mostra van tenir la precaució d'explicar al públic que en realitat no pertanyen en propietat a la reina sinó que aquesta els guarda en qualitat de fideïcomís en nom de la nació i per tant no se'ls aplica un valor monetari.

Entre aquests regals, els mitjans destaquen, com a curiositat, un petjapapers fet amb os de dinosaure fossilitzat que li va lliurar l'ajuntament d'una ciutat canadenca durant una visita que va tenir lloc l'any 1959, una cuirassa d'or precolombina aportada per un dirigent panameny i un retrat de la mateixa reina fet amb fulles de plàtan, obsequi del president de Rwanda, Paul Kagame, el 2006. Deduir quin va poder ser l'objectiu dels que van fer aquests regals, fora de l'òbvia voluntat d'agradar o sorprendre, és una tasca impossible. Tots els que hem rebut o lliurat regals en més d'una ocasió, sabem que hi ha dues formes d'afrontar el compromís. Una, trencar-se el cap intentant encertar amb alguna cosa original o que concordi amb els gustos (que coneixem o intuïm) de la persona que serà obsequiada. I una altra, recórrer a alguna cosa convencional, una d'aquelles coses que no ofèn ni destorba i que fins i tot pot ser canviada per una altra sense ofendre per això la persona homenatjada. Per exemple, un marc de plata per a fotografies (això sí, de Tiffany) com el que li va regalar el president dels Estats Units, John Kennedy, rubricat amb una dedicatòria. En qüestió de regals, tan dolent és passar-se amb una enormitat que ningú sap on col·locar com quedar-se curt. Aquí, a Espanya, potser per herència oriental, som partidaris d'afalagar els nostres reis com si fossin descendents del Gran Tamerlan.

I d'aquesta llarguesa hi ha exemples molt recents, com el regal del iot Fortuna (18 milions d'euros) al rei Joan Carles per un consorci d'empresaris mallorquins a raó de 600.000 euros cada un amb l'excepció d'una aportació pública que va oferir el president balear Jaume Matas (després implicat en diversos casos de corrupció) per import de 2,7 milions d'euros. Set anys més tard, el mateix Rei, aclaparat per l'ambient generalitzat de corrupció de la vida institucional, renuncia a aquest regal i a altres, com dos Ferraris amb què el va obsequiar un xeic àrab, i propicia una reglamentació que circumscriu aquesta pràctica als objectes que «no superin els usos habituals de cortesia». Alguns tan absurds com aquest deliri d'algunes localitats costaneres de convertir-se en seu de la «cort reial d'estiu» oferint terrenys i immobles palatins amb càrrec a l'erari públic o induint una subscripció popular gairebé obligatòria. Aquest va ser el cas del Palau de la Magdalena de Santander, de l'illa de Cortegada a Vilagarcía de Arousa, o del Palau de Miramar a Sant Sebastià. Les dues primeres posades ràpidament a la venda per don Joan de Borbó en els inicis de la Transició.