15 de gener de 2018
15.01.2018

una «normalitat» anormal?

15.01.2018 | 06:30

La política catalana continua movent-se amb una gran fluïdesa, i la proximitat del dia de la constitució del Parlament accelerarà sens dubte les notícies. Aviat s'acabaran, per una simple imposició del calendari, totes les especulacions amb les quals hem hagut de conviure des del 21 de desembre i des que va resultar que, malgrat el 155 i els seus efectes, es va produir una nova majoria independentista. En qualsevol altra circumstància, i com que els números canten, no hauria calgut donar totes les voltes d'aquests dies, però vet aquí que els principals candidats a exercir les màximes responsabilitats del país es troben a l'exili o a la presó: una anomalia extraordinària, que, per ella mateixa, ja ho explica tot sobre l'estat d'excepció en què ens trobem. Alguns, naturalment, fan veure que no se n'adonen i els més desvergonyits no s'amaguen gens de dir que estan disposats a aprofitar l'actual estat de coses per treure'n partit i somiar en majories diferents de les que han sortit del simple escrutini de les urnes.

Així, doncs, aviat aclarirem la decisió fonamental que puguin prendre Puigdemont i els exiliats, i coneixerem també si es produeix alguna decisió judicial que permeti que els diputats empresonats puguin acudir a la cambra catalana. Però mentre esperem aquestes novetats, és interessant de veure què n'esperen no pas els integrants del bloc del 155 –que aquests ja són totalment previsibles–, sinó aquells sectors de la societat catalana que han pretès situar-se en la famosa equidistància. La conclusió que s'extreu de la lectura de la premsa propera a aquesta posició és que hi ha una pressió gairebé irresistible en una sola direcció: que tots els polítics que van tenir un protagonisme en la passada legislatura i ara estan imputats desisteixin de voler continuar en actiu i renunciïn a ocupar llocs de responsabilitat. I, de tots ells, sens dubte Carles Puigdemont s'ha convertit en la nosa principal, perquè, en la mesura que continua lliure i actiu, personifica la voluntat de restitució del govern legítim i l'anhel de continuar endavant amb el procés de la manera que es pugui.

Ells, els equidistants, com els integrants del bloc del 155, les empreses que han traslladat el seu domicili, les de l'Íbex 35, el Foment del Treball, etc., necessiten cares completament noves que, escarmentades amb tot el que han viscut els seus predecessors, aspirin simplement a recuperar, sempre que l'Estat ho permeti, l'autonomia de què «gaudíem» abans que comencés tot el procés. És a dir, una autonomia bloquejada legislativament pel Tribunal Constitucional, intervinguda per Montoro, finançada amb un tracte manifestament desigual, estrangulada econòmicament en els seus mitjans audiovisuals i amb la llengua, l'escola i la cultura sempre sota sospita. Aquest és el model polític pel qual sembla que sospiren amb fervor: una «normalitat» que, en definitiva, és completament anormal.

El problema és que, per molt influent que sigui, aquesta no és la voluntat que la majoria dels electors catalans van expressar a les urnes. A les urnes van guanyar els partits independentistes, aquells que sens dubte són conscients de la necessitat d'eixamplar la seva majoria social, però que també volen avançar democràticament cap a la república. Hi tenen tot el dret. Que la repressió espanyolista o l'experiència viscuda aconsellin una prudència més gran, o que la majoria insuficient obtinguda impedeixi accelerar la dinàmica cap a la separació, això són qüestions diferents.

L'important, doncs, no és conèixer les cares dels nous governants, sinó restituir la democràcia plena i presentar davant el poble un govern i un programa que marquin un nou horitzó. Un horitzó que haurà de ser realista, sens dubte, però que també s'haurà d'ajustar a la voluntat que la majoria de catalans han expressat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook