Alguns carrers de Girona es van despertar amb la bandera d'Espanya enganxada a fanals i parets. Els petits adhesius explicaven que també «això és Espanya». Més enllà de la repugnància que em provoqui una bandera en concret, hem d'admetre que tothom té el dret d'expressar-se sense gaires límits.

Fent cas als resultats de les darreres eleccions, fins ara només embrutíem les parets i els fanals 51 de cada 100 gironins. Ara, 31 de cada centenar es veuen prou valents com per també exercir aquest dret, mentre 18 s'ho miren amb la mateixa indiferència de sempre. Gironí amunt, gironina avall.

Però aquest dret no inclou tapar la boca a qui no pensa com tu, arrencant, per exemple, els llaços grocs dels de la majoria per fer lloc a les banderes espanyoles. Ja sé que em direu que és una estupidesa. Que ja sabem com són els de l'altre costat. Però són els mateixos que afirmen allò, que ara fins i tot nosaltres ens creiem, que sense més d'un 50% de la població a favor de la independència les coses han de seguir igual. I al mateix temps acceptem com a normal, sense ni qüestionar-ho, que poc més d'un 30% segueixi imposant el seu model de país a la majoria.

Senzillament perquè sempre s'ha fet així. I perquè ells tenen l'armadura d'un poder judicial que mastega les lleis segons l'antull d'una monarquia corcada, i la força armada dels arguments del conqueridor. El que ha passat els darrers mesos ha posat en evidència que no és una qüestió de majories sinó d'estratègies militars. Quan acceptarem, d'una vegada per totes, que a la famosa «següent pantalla» cap a la independència no ens hi portarà seguir engruixint d'assessors heurístics el lideratge polític, sinó de bons generals? I que a Madrid es foten un fart de riure quan, intervenint els comptes de la Generalitat i de les entitats sobiranistes, auditen només comptes per comprar llacets grocs i pancartes ocur­rents? Quan el que esperaven trobar eren les factures del que es compra en qualsevol revolució que s'ho valgui.