La política catalana continua en un carreró sense sortida. No hi ha diàleg ni cap personatge del panorama actual amb autoritat moral, que pugui fer possible superar aquest atzucac. Els seguidors de Puigdemont el volen fer president sigui com sigui, mentre ell continua a Brussel·les i no sembla de moment que vulgui arriscar-se a tornar, atès que seria detingut i empresonat. No fa un pas al costat i difícilment es pot resoldre la qüestió de la investidura si no hi ha un miracle de darrera hora.
Cada dia hi ha més distància entre Madrid i Barcelona. I sense sentit comú, l´aplicació de l´article 155 continuarà. Catalunya ha perdut les seves institucions al llarg d´aquests darrers mesos i cal posar fi a aquesta situació com més aviat millor.
Molts diputats de JxCat aposten per continuar tensant la corda. La majoria han aterrat a la cambra catalana per primera vegada i hom ignora si es deixen portar per la ingenuïtat o per una absoluta ineptitud. Un país no pot estar sense govern i, agradi o no, ningú no és insubstituïble.
Estem d´acord que sortir del laberint no és fàcil. Les forces independentistes tenen majoria parlamentària, però en vot popular no arriben al cinquanta per cent de l´electorat. El full de ruta que conduïa Catalunya cap a una república avui per a avui és impossible. Les conseqüències han estat letals i els líders polítics i socials del moviment més destacats són a la presó, o bé a Bèlgica. Hem perdut bous i esquelles. Això sí, l´ambient s´ha radicalitzat de tal manera que per primera vegada a la història democràtica un partit nacionalista espanyol com Ciutadans ha guanyat les eleccions a casa nostra.
I ara què? Tothom hi diu la seva, sobretot aquells que no s´hi juguen res. Però m´atreveixo amb uns breus comentaris, que podrien anar a favor de passar pàgina a la situació actual i encetar una nova etapa, sense que ningú no hagi de renunciar a la seva ideologia. De primer, el president del Parlament, Roger Torrent, hauria de fer una proposta de candidat o candidata que pogués rebre el vot favorable o abstencionista de formacions com JxCat, ERC, PSC o els Comuns. Evidentment estic parlant d´un govern tècnic que eixampli la base social del futur govern de la Generalitat. Això faria que es recuperessin les institucions, que es tornés a la normalitat i que aquest govern pogués designar una comissió catalana negociadora que permetés un diàleg amb el Govern de l´estat, per tal de posar al damunt de la taula el nom de totes les persones empresonades, dels que són a Bèlgica i dels que es troben pendents de judici. És evident que estic pensant en un punt i final que passa per la sol·licitud formal al president del Govern espanyol de l´indult de totes les persones que són objecte de causes judicials.
Per pilotar aquesta acció que porti Catalunya cap a la normalitat estic pensant en persones com Miquel Roca, López Burniol, Isidre Fainé, Javier Godó, Antoni Brufau, Josep Maria Àlvarez o Joan Rossell, només per posar uns exemples.
Avui és més necessari que mai cercar amplis consensos i acabar amb una confrontació que no porta res de positiu. El xoc de trens sempre té un perdedor i ara cal algú que ho eviti. Catalunya no té prou base social ni complicitats foranes per ser independent en aquests moments, però té prou força com per fer trontollar l´economia espanyola i això hauria de fer pensar als col·laboradors de Rajoy que han de canviar el rumb si de debò no volen perdre del tot milions de ciutadans, que veuen atònits decisions com la de l´alcaldessa de Girona, que es dedica a fer de piròmana enlloc de buscar punts de trobada i construir ponts. La seva decisió de no cedir l´auditori a la Fundació Princesa de Girona és lamentable i del tot demagògica. Així no es va enlloc.
