Fa uns dies, a Barcelona, vaig passar per la plaça Catalunya. Mig amagades darrere d'unes japoneses que es feien fotos amb uns coloms i d'un negre que venia gorres del Barça, vaig veure unes tendes de campanya, una desena tirant llarg. La massificació turística ha obligat a improvisar un càmping davant d'El Corte Inglés, vaig pensar. Seguia camí -un gironí només va a Barcelona al metge, a El Corte Inglés o a veure el Barça- quan un rètol demanant palets per ajudar a suportar el fred mosaic de la plaça, em va mostrar la veritat: és un acte de suport als presos. No precisava quins presos, no calia, a Catalunya només hi ha uns presos. És més, mai hi ha hagut altres presos en tota la història.

La cara dels campistes era tot un poema. És natural, el primer dia van despertar l'atenció mediàtica, el segon la curiositat dels passejants, el tercer l'interès momentani d'una japonesa que els va prendre per coloms hipertrofiats, i el quart van passar a formar part del mobiliari urbà. Fins avui, que són tan invisibles al passejant com aquella estàtua de bronze que sempre veig i mai m'he preocupat de saber a qui està dedicada. Arribat aquest moment de la indiferència absoluta del món -no diguem ja dels jutges que mantenen presos els presos, valgui la redundància- seria el moment de desparar tendes i dormir a casa calentet, que les articulacions ho agrairien. Però a veure qui és el primer que ho insinua, amb el perill que el tractin de botifler. L'ideal seria inventar una excusa, no sé, fer veure que reps una trucada, i tot seguit anunciar compungit que en un accident de cotxe han mort els pares, els germans i en Cusqui. En Cusqui és el gos, perdó, era el gos. I a desmuntar la tenda i córrer. Però això servirà només als primers. Després que cinc campistes hagin vist morir la família, la resta començarà a sospitar alguna cosa i l'excusa es tornarà inviable. Sempre hi ha l'opció de provocar un accident real per perdre la família, si això ha de servir per abandonar la plaça Catalunya i el corresponent ridícul.

Els pobres campistes deuen pregar cada dia perquè les autoritats es planyin d'ells i ordenin una càrrega policial que els obligui a desallotjar d'una punyetera vegada. Si cal rebre cops de porra, els rebrem, però per pietat, que algú ens faci tornar a casa.