21 de març de 2018
21.03.2018

La república fracturada

21.03.2018 | 10:54

Tot moviment té la seva contrapart, com el yin i el yang dels taoistes. L'èxit a Espanya de la vaga global feminista del passat vuit de març ha posat sobre la taula la puixança d'un fenomen social que reclama protagonitzar un nou capítol del llibre de la democràcia. El segle XX, que va ser també el de la lluita contra els totalitarismes, pot llegir-se com l'època que va fixar el camí de la igualtat. De la cultura pop a la reducció de les diferències socials gràcies a l'Estat del benestar, del reconeixement de la pluralitat religiosa a la lluita contra la discriminació racial, el dia a dia de la democràcia quadra els números d'una igualtat creixent. La història del que ara s'anomena gènere –i abans, sexe– reflecteix així mateix aquesta tendència de fons. L'entrada massiva de la dona al mercat laboral, per exemple, va canviar per complet l'estructura de la societat, començant per la de la família. Si ens cenyim a l'Espanya contemporània –des dels ja llunyans dies en què Clara Campoamor va aconseguir implantar el sufragi femení durant la II República–, el salt endavant de les dones ha estat espectacular: hi ha més universitàries que universitaris, més mestres que mestres, més metgesses que metges. En àmbit polític, són dones les que dirigeixen el consistori de les dues principals ciutats espanyoles –Madrid i Barcelona– i també els que presideixen un bon nombre de comunitats autònomes: Andalusia i Madrid, Balears i Navarra. I és lògic, just i natural que així sigui.

Gairebé al mateix temps, com un moviment paral·lel, alguns observadors comencen a parlar del sorgiment d'una crisi oposada: la dels homes, que resulta més evident –en àmbit estadístic– als Estats Units que a Europa i que es tradueix en altíssimes taxes de suïcidi (fins a un 77% del total), un marcat atur estructural –superior al femení– i majors nivells d'alcoholisme i drogoaddicció. En aquest sentit, l'assagista Matthew Schmitz assenyalava recentment que no es pot dissociar l'enorme popularitat del professor de psicologia canadenc Jordan Peterson de la profunda crisi emocional i moral que afecta els homes. Pel que sembla, el discurs de Peterson –el qual es va fer un forat en el debat públic fa uns anys en negar-se a utilitzar a classe el llenguatge políticament correcte de gènere– s'acosta als postulats més reaccionaris de la nova dreta americana, com una reformulació més o menys sofisticada del trumpisme. De totes maneres, no es tracta d'un pensador de matisos, sinó d'un intel·lectual de trinxera, el llenguatge –pensat bàsicament per a la guerra cultural– apunta cap a un dels temes centrals del nostre temps: el retorn de la nostàlgia com a motor de demandes polítiques. La nostàlgia de l'ordre conservador, d'una banda; la nostàlgia d'un generós Estat del benestar, de l'altra. La nostàlgia de la seguretat clientelar que proporcionava un govern fort en el cas de Rússia; la nostàlgia d'un edèn utòpic en el cas dels moviments d'extrema esquerra; la nostàlgia, al cap i a la fi, d'un país independent en el cas del nacionalisme. Yuval Levin ha escrit un llibre rellevant sobre aquest tema, titulat The Fractured Republic.

Dels arguments de Peterson, m'interessa la seva creixent popularitat en determinats entorns, la qual cosa sospito que indica alguna cosa, igual que la victòria de Trump, el retorn dels populismes o l'auge del nacionalisme. En alguns casos, aquests fenòmens polítics reflecteixen por; en d'altres, malestar. Moltes vegades, totes dues coses. La «república fracturada» reflecteix les conseqüències d'una societat individualista que ha vist com molts dels vincles tradicionals s'han trencat sense que sorgeixin de nous. La perillosa temptació de refugiar-se al passat resulta òbvia. La temptació oposada de mirar només cap a un futur idealitzat, també. Sens dubte, per sota del discurs dominant batega un malestar, una por real amb causes i motivacions molt diferents, que sovint passa desapercebut fins que esclata. La fallida interior present en les societats occidentals no és menyspreable i faríem mal a pretendre esquivar els interrogants que planteja. Precisament, perquè el futur exigeix solucions concretes molt més que una tendència indiscriminada a la nostàlgia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook