Res no és el que sembla

A Catalunya es parla que a Espanya no hi ha divisió de poders i que l'executiu mana als jutges atacar els catalans i res més lluny de la realitat. El que hi ha a Madrid és incompareixença del govern i deixadesa de les seves funcions. El Govern no afronta els problemes i els ha passat a la justícia. A Madrid molts parlen de «govern dels jutges» que es consideren els defensors de l'Estat per falta de govern al comandament d'Espanya. Darrerament el govern dona mostres tímides de voler recuperar el comandament o millor que no li agraden les decisions que prenen els jutges. La demostració són els repetits enfrontaments entre govern i jutges, sigui en la demanda de la sortida de la presó de Forn, sigui en la discussió dels diners públics utilitzats per pagar l'1-O o sigui en la discussió amb els jutges navarresos (i la desqualificació d'un d'ells) arran del cas de La Manada.

La justícia en molts casos ha demostrat reiterada falta de sentit comú, d'altura de mires. Per exemple, davant el cas dels polítics catalans avui empresonats, crec que ningú discuteix que es varen saltar les lleis amb voluntat de separar Catalunya d'Espanya (amb l'agreujant de no tenir el suport ni tan sols de la meitat dels catalans), i això tingui la tipificació penal que tingui, es diu sedició aquí i on sigui. Per què volen discutir el dubtós tema de si hi va haver violència (si és rebel·lió) quan tenen uns fets provats evidents? Si haguessin fet altrament no tindrien els problemes que tenen avui amb la justícia alemanya. I per què mantenen els polítics catalans en presó preventiva si tothom sap que això dificulta trobar una sortida raonable? Per exemple, davant el cas de La Manada, acorralar en un espai reduït una noia de 18 anys, intimidar-la amb 5 homes decidits a tot i fer el que diu la sentència que li varen fer és diu violació reiterada. I que quedi clar que la pena, 9 anys de presó i sobretot el descrèdit públic permanent que suposen les seves fotos a tots els diaris i a la xarxa són un càstig gens menyspreable i és, òbviament, recurrible.

Ara el Govern va a les palpentes quan en el cas dels polítics catalans ha sigut la falta de política del govern qui ha portat que els jutges estiguin al comandament, una cosa que no és la millor solució perquè no és la funció per la qual està pensada la justícia i perquè revertir-la un cop deixats els problemes a la seva mà és impossible democràticament. Ara estem obligats a esperar el final del procés judicial.

Per altra part a Catalunya la falta de govern i prèviament la falta de política ha portat que bona part de les decisions es prenguin al carrer, fora de les institucions, per associacions que no passen per les urnes. Quan Mas decideix posar-se al davant de les manifestacions i convocar eleccions creient que serà portat en olor de multituds a una majoria absoluta, deixa pel camí una part de la iniciativa política a l'ANC i Òmnium, una iniciativa que la política mai ha tornat a recuperar a Catalunya. Les reunions a la Presidència de la Generalitat durant els darrers cinc anys dels líders polítics independentistes junt amb líders d'associacions com l'ANC o Òmnium per decidir cap a on anava el famós procés, són una anomalia política de la qual estem pagant les conseqüències.

I ara la cosa s'ha complicat amb l'efecte Puigdemont, ara resulta que sembla que les decisions depenen d'un sol home contra els partits polítics i les associacions, tot barrejat. I això comporta actuacions com la que ara s'ha plantejat el Parlament quan proposen que no sols no hi hagi condemna de les accions contra partits i persones que s'han donat reiteradament durant els darrers temps a Catalunya, sinó que plantegen que el Parlament defensi els CDRs contra una suposada agressió de la democràcia. Han tingut algun acte en contra, una pintada, un escrache, els CDRs? Doncs els partits i moltes persones sí n'han tingut per part dels independentistes (ANC, CDRs, etc.) i si no es vol veure i no es reprova és perquè s'hi està d'acord. I si no es fa és perquè el carrer mana al Parlament, perquè els polítics no són capaços d'enfrontar-se amb les associacions independentistes com no va ser capaç de fer-ho Puigdemont el dia que havia decidit convocar eleccions.

Si a Madrid la falta de política comporta el govern dels jutges, aquí comporta el govern compartit amb el carrer. I ni un ni l'altre són bons per solucionar els problemes, sols si retornem a la política estarem posant els pilars per trobar sortides democràtiques als problemes.