Dintre les «tendències» actuals hi ha el menjar de carrer (street food) i les furgonetes de menjar (food trucks). Però en diverses cultures el menjar de carrer -pràcticament inexistent entre nosaltres- és una cosa habitual: sigui a Londres, a Nova York, a Miami -on els cubans hi aporten la seva saviesa-, a Itàlia (furgonetes de panini o entrepans i altres productes), etc. Però allò on excel·leix és, sobretot, als països asiàtics: alguns dels millor plats del món es poden menjar als carrers de la Xina, Tailàndia, Laos, Turquia, el Marroc... En aquests llocs sempre hi he menjat bé. Recordo menjars excepcionals a Turquia -més que a Grècia-, a Marràqueix -fabulosa i indispensable plaça de Jemaa-el-Fna-, i fins i tot a Budapest o Polònia.
Turquia, de fet, és la inventora del menjar de carrer i del menjar ràpid a la seva manera, començant pels xixquebabs (enfilalls) que s´han fet universals, amb la seva variant döner kebab, o ast vertical, que retrobem a Grècia amb el nom de gyros.
Parlant de Polònia em van agradar molt els pierogi -una elaboració de pasta farcida que també es troba a Rússia. Però també reconfortants sopes, ja que els polonesos són més civilitzats que els catalans, i mengen sopes. A Nàpols també hi ha un excel.lent menjar de carrer, que, amb Sicília, és dels pocs lloc d´Itàlia que inclou peix. Hi he menjat una paranza (morralla) fresquíssima i cruixent, pizzes fregides. I també deliciosos dolços, com els baba amb rom, els delicats sfogliatelle (pasta de full). A Sicília hi hem d´afegir els cannoli, farcits amb ricotta (recuit) i fruites confitades, xocolata, etc. també unes peces de pasta fregida.
Tailàndia és el paradís del menjar al carrer. La gent hi està acostumada, ja que és bo, casolà i barat, i no val la pena -o no tenen temps- de cuinar a casa. Tot hi és present: sopes, guisats de peix, carn, verdures, arrossos, dolços... Al Vietnam podeu menjar les, a parer meu, millors sopes del món, a desgrat que en un carrer de Luang Prabang, a Laos, una senyora anuncia, orgullosa, «la millor sopa de la ciutat», i deu ser cert. Retrobem ofertes similars en altres països de la zona, incloent-hi les Filipines, i més enllà, Indonèsia. També el Japó hi fa la seva aportació, alhora tradicional i moderna, molt més enllà del sushi o del sashimi.
I un país ara de moda a tot el món, el Perú, on hi ha una fabulosa síntesi de cuina indígena, espanyola i europea, xinesa i japonesa. Els anticuchos, en aquest context (broquetes de cor) són una de les aportacions més tradicionals, a part de sopes i tota mena de guisats de carn o de peix. I no cal dir-ho, Mèxic és el paradís del menjar de carrer: tortillas, burritos, flautes i un munt de preparacions, això sí, sempre força picants. L´oferta és, certament, inacabable.
Hi hem d´afegir el Brasil, un país immens on cada gran ciutat té la seva oferta específica, amb una barreja estimulant d´elements portuguesos, europeus, africans i amerindis. Podem acabar amb una caipirinha, el vibrant còctel a base de cachaça (aiguardent de canya; pronuncieu «caixassa»), i segons la moda actual, amb fruites.
