08 de juny de 2018
08.06.2018

Carta a Fidel Rincón de Prada

08.06.2018 | 07:03

Fidel Rincón de Prada va arribar amb la seva dona, la seva filla i el seu fill a Girona el 27 de juliol de 1965. Al dia següent, i desprès de passar per la llibreria Roca, va enfilar el carrer la Força i a la pujada de la Pera va entrar en una académia regentada pel senyor Pastells. Allà va encomanar el seu fill al regent del centre amb l´encàrrec de preparar l´infant per a l´ingrès de Magisteri, a més de rebre instrucció de totes les disciplines generalistes que impartia: comerç, mecanografia i català.
No sé si recordes, pare, que jo vaig protestar pel tema del català, però vas ser inflexible i mai podré agrair-te aquestes primerenques classes quan pràcticament ningú es preocupava seriosament del català. Desprès, en el primer any de l´Estudi General de Girona, antecedent de l´UdG, asistía a classe de català amb el meu Signe de rigor en aquelles dates. Amb motiu d´un campionat provincial escolar juvenil de cros que vaig acabar guanyant, vaig arribar al GEiEG. El grup va ser la meva consagració com un gironí més. I vaig fer camí cap a una Catalunya acollidora, inclusiva€ Jo em sentia un català més. Més tard, arribada la democràcia, vaig creure en el mestratge d´un tal Jordi Pujol i, a través de CiU, vaig poder recórrer Catalunya amb una missió ben noble com era explicar als col·lectius andalusos i extremenys que les prioritats per a Catalunya no eren sinó una manera d´engrandir i possibilitar l´esdevenidor dels nostres fills. Sempre m´he sentit complagut d´aquesta tasca. El temps ha passat. Tu ja no estàs entre nosaltres, però et vull fer arribar una petita crònica del que passa ara a Catalunya.
Molta gent ha interioritzat que Catalunya és una nació i, conseqüenment, s´ha incorporat com a sentiment irrenunciable el que fins fa poc era tan sols una teoria política. A la meva extensa família hi ha alguns que s´han deixat abduir per l´independentisme i altres que no ho acaben d´assumir. S´ha entrat en una espiral d´acció-reacció que jo miro encara indecís, tot intentant racionalitzar el fenòmen. No m´he decantat encara. Entén els arguments de la majoria del meu actual entorn, però Catalunya la porto molt a dins i intento no participar de cap desqualificació cap a la que considero la meva terra. Penso, pensava€ en un nou temps polític que sense trencar amb Espanya pogués articular un camí cap a una república catalana. I pensava que com s´ha d´enxampar la base dels catalanistes encara restava pendent recosir diferències per incorporar nous republicans. Però acaba de passar quelcom que m´ha portat a la frustración. Gent de seny, a molts dels quals conec personalment, han possibilitat l´arribada a la presidència de la Generalitat d´un personatge que diu que gent com tu, pare, com jo€, diu que som una colla de bèsties, entre altres insults. Crec que no podem assumir sense un sentiment de pèrdua de la nostra dignitat com a catalans ni un dia més que ens representi aquest senyor que es diu Quim Torra. No vull expressar ni un insult ni un menyspreu. Tu em vas ensenyar poques coses, però fermes i determinants.
Pare, no sé què fer. Ell no és directamente culpable i Déu el perdoni. Crec que és un home tan pobre, tan pobre que només té rancúnia. Aviat serà història, però la seva elecció serà una taca inesborrable de polítics irresponsables que no estimen realment Catalunya. Em sento frustrat perquè no ha servit de res l´esforç per estudiar, comprendre, assimilar i emular la cultura i la llengua d´aquesta nostra terra. Ara diu aquest senyor que soc una bestiola. Mare de Déu.
Què he de fer, pare? Quan li pregunto a la meva germana, ella somriu i em diu que faci el que tu hauries fet en aquest cas. Ajuda´m.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema