Els amics ens criticaven perquè no entenien com no havíem visitat Menorca, una illa preciosa, de delicada i suau bellesa, que et convida a acaronar-la amb les mans i te la voldries emportar dins la motxilla. Una illa pròxima i accessible; la nostra desatenció em recorda la teoria del filòsof Heràclit d'Efes: allò que es té a prop no s'aprecia; la salut com la pau són valorades quan es perden, si les gaudim no les reconeixem i si ens manquen, ens desesperem.
Menorca és una illa neta, endreçada, de paisatge frondós d'ullastres, pins i alzines. Ha estat ben gestionada i s'han salvat els paratges més bells, les cales excepcionals, impedint no sols la construcció d´edificis -els horrorosos ruscos humans de ciments- sinó també que no s´hi pot anar amb cotxe. Dels aparcaments surten camins, alguns brodats amb murs de pedra seca, altres passen per prats que van inclinant-se fins tocar les mils llengües del mar, que no paren de llepar les platges. Un mar que sap fer tota mena de colors, quan tramuntaneja fa pujades i baixades, cargola les ones i ensenya el color turquesa: blau cel i verd amb lluïssor cèria.
Una imatge que t'acompanya sempre són els boscos i la blanca masia («lloc», en diuen els menorquins), envoltada de prats d'herba fresca amb vaques gandulejant i quan el sol abrusa s'arreceren sota els sostres dels arbres. Es troben petits poblets, no espatllats pel turisme de masses, que conserven una íntima vida veïnal, habitats per gent acollidora, amable. En totes parts, en les ciutats, en els centres arqueològics, restaurants i bars, hem conegut persones molt amables, sol·lícites, extremadament cordials.
Les primeres impressions, que es constataren al llarg del nostre sojorn, és que ens trobàvem en una geografia atlàntica, puix que ens recordava illes conegudes a les costes nòrdiques, britàniques, franceses i holandeses. Illa d'una exuberant i espessa botànica, intensament verds els turons escocesos coberts d'herba grassa i trepitjats per les vaques frisones (un regal dels anglesos), estètica britànica (tot el segle XVIII l´illa va ser de la seva propietat i com a colonitzadors actuaren de forma exemplar) que es manifesta en el verd fosc, color del xiprer, (els menorquins l'anomenen color «carruatge») en les finestres i en les portes, com també el granat de moltes façanes. El mar es fica molt endins de la terra estellada, no en diuen fiords nòrdics, en diuen ports, jo crec que està esquerdada expressament per facilitar la navegació dels vaixells, però aquesta idea no l'he madurat prou i segurament és una ximpleria.
Tots els conqueridors de Menorca (britànics, francesos, catalans, espanyols) i en la prehistòria, moltes tribus, algunes oriündes d'Àfrica, altres del sud d'Europa, s'anaven tornant; tots pretenien quedar-s'hi a viure i s'hi van quedar, malgrat els molts terrenys d'aiguamolls, hi havia espais per al conreu, animals per caçar i bon peix. L'illa és rica, podia mantenir confortablement els nouvinguts, a diferència de Formentera, que sense aigua dolça els que hi arribaven després d´estossinar la població havien de tocar el dos al cap de poc si no volien morir d´inanició, per això va passar-se molts de segles despoblada.
Un problema greu per als romans que habitaren Menorca, una cultura destrossada pels cristians, puix que no hi ha cap llegat important de la seva presència, eren les cabres salvatges però molt especialment la immensa quantitat de conills que entraven als horts i malmetien les collites. Va ser tan cabdal la sobreabundància que fins premiaren els caçadors que més conills mataven, igual que introduïren a l'illa fures per eliminar-los. El conill, ara, és un dels plats més apreciats pels menorquins, especialment si l'han matat d'un tret.
La cultura talaiòtica està present en totes les parts de l'´illa; una cultura megalítica que va construir poblats de pedres i marès (una roca arenosa de gra i ciment calcari, de bon treballar), temples i habitacles, Talaiots, la Taula (les diferents taules en forma de una gegantina T) o la Naveta dels Tudons, que va ajudar a alçar un gironí il·lustre, el doctor Pericot, qui va ser dels primers arqueòlegs a intuir la importància dels monuments. Aquestes construccions prehistòriques van principiar a l'any 2.100 aC i fins als 300 aC que quedà desplaçada pel desembarcament dels romans. És una cultura pobra d´una economia de subsistència, que no ha fet cap aportació a la humanitat perquè els primitius d´origen desconegut, probablement procedents de Còrsega, es feren a la mar sense rumb fugint d'alguna guerra, de la fam, tot buscant un paradís.
La Menorca tradicional, agrícola, ramadera, deixà pas a una de nova: menestral i industrial, famosa pel prestigi del calçat dels formatges i de les begudes esperitoses, aiguardents, com el Gin Xoriguer (segle XVIII, en el període de la dominació britànica) però fa uns quaranta anys a Menorca ha emergit una nova Menorca dedicada al turisme. Una part considerable dels illencs ha abandonat el camp, l'hort, el bestiar, la vida pagesa, i s'ha incorporat a la vida urbana, bé treballant en una indústria o regentant algun negoci durant la temporada turística.
Hi ha dues boniques ciutats que s'han de visitar: Ciutadella, ciutat règia, aristocràtica, clerical i conservadora a diferència de Maó, menestral, burgesa i progressista. Hem tornat un xic tristos perquè els menorquins, amos d'hotels i de fondes, ens han dit que aquest mes de maig ha estat el pitjor de tot el període turístic. Les previsions no són esperançadores. Estrangers que freqüentaven l'illa pertanyen també a països fuetejats per la crisi.
