Les dues decisions no són comparables ni en dimensió ni en transcendència. Però sí que ho són en el fons i en la forma i les dues les ha pres la mateixa figura institucional: el president de la Generalitat. El 26 d'octubre passat, Carles Puigdemont s'havia de decantar per convocar eleccions o no fer-ho. Aquell dia, els segons semblaven minuts i els minuts hores.
El rellotge no corria i ens vam llevar amb una decisió presa -convocar els comicis-, i quan encara no havíem arribat al migdia, tots sabíem que el president havia canviat d'idea per decidir tot el contrari: no convocar eleccions. Ahir va passar una cosa molt similar amb Quim Torra.
Ens vam llevar amb la decisió del president d'anar a la inauguració dels Jocs del Mediterrani. No havíem arribat al migdia que ja havia canviat d'opinió i no havíem arribat a l'hora de dinar que ja havia tornat a virar la seva decisió per finalment assistir a l'acte. On rau el problema? En la facilitat en què el líder polític capgira la situació en poc temps. Ara fa cas a un sector del seu entorn i en una estona decideix en funció del que li diu l'altra part.
Un dirigent ha d'escoltar els seus assessors, que per això els té i els paguem, i la decisió l'ha de prendre ell i només ell, que per això el tenim i el paguem. Les bandades de Torra, ara sí, ara no, ara sí, escampades als quatre vents, indiquen només debilitat, desordre i caos a Presidència.
