Un món perfecte

Vaig trobar en una platja de Menorca una pedra que em va agradar i que vaig ficar a la maleta en tornar a casa. Era de la grandària aproximada d'una pera i estava formada, em va semblar, per l'agregació de còdols nucleats al voltant de l'eix d'una roca basàltica. Això que dic potser és un disbarat, però m'agrada la paraula «basàltica» i mai havia tingut l'oportunitat de fer-la servir. Era molt bella? La veritat, no. Resultava més inquietant que bella, sobretot després que en assecar-se perdés la brillantor que li proporcionava la humitat. Com que cabia perfectament a la butxaca del banyador, la vaig guardar allà i, un cop a l'hotel, la vaig embolicar en el full d'un diari. Col·lecciono pedres des de fa anys, sobretot les que tenen forma de dit, que n'hi ha a munts. Això és el que més produeix la natura: dits. Polzes, cors, índexs, dits petits... El camp, si t'hi fixes, és ple de dits, amb les ungles molt ben assenyalades. Des que vaig fer aquest descobriment, sempre que surto a passejar vaig mirant a terra a la recerca d'un nou dit (encara que si trobo un bitllet de cinc euros, tampoc li faig fàstics). Aquesta pedra de la mida d'una pera no tenia una forma precisa. Em resisteixo a dir que era informe perquè fins i tot l'informe té forma. Diguem que s'assemblava a un fetge petit, potser al d'un gos de gamma mitjana. Un fetge, això és. Em va agradar llavors pel que tenia de víscera.