08 de juliol de 2018
08.07.2018
DIARI DE SESSIONS

Del diàleg als fets

08.07.2018 | 06:30
Del diàleg als fets

Setmana de nou Govern
He fet de portaveu de fins a tres membres del Govern espanyol aquesta setmana: la vicepresidenta Carmen Calvo (cap molt ben ordenat, la seguretat de la maduresa), Josep Borrell (un enfurismat activista de Societat Civil Catalana més que un ministre d´Afers Exteriors) i Meritxell Batet (la dona encarregada de portar la gestió de l´anomenada carpeta catalana i que, des de la discrepància en molts punts, se li ha de reconèixer que té més ben cartografiat el cas que l´administrativista Soraya Sáez de Santamaría, SSS).
Deixo escrites aquí algunes notes del que volia que fos una part de la meva intervenció en el debat amb el ministre Bor­rell, que es va acabar convertint en un prim debat sobre Catalunya. Borrell, el contrapunt del Gobierno, el ministre, en britànica manera de dir-ho, que intenta ser-ho per Catalunya. Afortunadament, les vies de diàleg de veritat van per altres camins.

Impostos
Aquesta setmana, el Govern de l´Estat ha anunciat la creació de nous impostos. Per un cop, hi estic a favor. Em refereixo als impostos a les grans empreses tecnològiques internacionals. Són exponencials el nombre de tractes comercials que es fan i es faran de manera digital. Aquest nou món també ha de tenir la seva fiscalitat. Si no és així, aniríem a un món dual on els treballadors i les empreses locals pagaríem impostos fins esllomar-nos, mentre que el gran consum de la xarxa s´escaparia d´uns impostos que, precisament, han de revertir en pensions i en societat del benestar i reduir la càrrega impositiva als ciutadans de classe mitjana. Aquests són uns deures i un repte de la UE que l´exministre Montoro no va arribar a materialitzar. Es veuran en els pressupostos a començar a discutir a partir d´octubre.
Gastin el que tenen!
Aquest Govern central té una situació excepcional: té un pressupost aprovat fa setmanes per a tot un any que en el capítol d´inversions només te mig any per gastar-lo. Que posin les màquines a treballar a tot gas per gastar les partides. Ho he anat repetint en cada debat.
Divendres, tornant a casa, vaig voler anar a veure si les obres de desdoblament de l´N-II entre Maçanet i Sils van a bon ritme i poden estar acabades a finals d´any (retallant mesos dels 40 que els havien donat per fer l´obra). Així s´hi va comprometre el ministre Ábalos i em sembla que es podrà complir. Ara, nous projectes i nous impulsos. Mentre dilluns vinent s´obre una etapa diferent i nova de diàleg entre el Govern de l´Estat i la Generalitat, també s´ha d´anar per feina en tot el que pugui rebertir en el benestar dels ciutadans en el curt termini.

Rússia en el tauler
Es pot definir Rússia de dues maneres: una gran potència curta en demografia (uns 145 milions d´habitants, a la baixa) o bé una gran potència en decadència. A més a més, Rússia no és pas rica: tot i la seva gran fortalesa energètica (sobretot gas) i mineral, la riquesa que produeix anualment la situarien només com la quarta economia de la Unió Europea a 28.
D´altra banda, és, en canvi, una potència militar de primer ordre i utilitza molt activament un hard power informàtic de nova generació. És per tot plegat que s´ha de comptar sempre amb Rússia. Els EUA, preocupats a tothora amb la Xina, han dubtat des dels anys noranta (amb Ieltsin i a vegades després amb el mateix Putin) sobre com tractar Rússia com un aliat o com un rival. En temps d´Obama va ser un rival (conflicte d´Ucraïna), mentre que amb Trump, teatralitat al marge, és molt més clarament un aliat. Els grans problemes de Rússia, a llarg termini, són amb el seu veí asiàtic: la Xina, tot i que ara comparteixen el punt de trobada del Grup de Xangai.
El desequilibri demogràfic i econòmic entre Rússia i la Xina és creixent: hi ha gairebé deu vegades més xinesos que russos i la diferència de renda per càpita entre la població russa de Javarosk o Vladivostok a l´Extrem Orient rus i la població de la Manxúria xinesa és cada vegada més gran a favor dels xinesos. Cada vegada, aquesta frontera russo-xinesa s´assembla més a la de Río Grande entre els EUA i Mèxic.
Davant d´aquest panorama ple de contrapunts, al final, els Estats Units poden pensar que Rússia és més aviat un aliat davant la Xina que no pas un rival (Ucraïna). Per acabar-ho d´adobar, Washinton i Moscou comparteixen actualment un menyspreu indissimulat cap a la vella Europa.

Les potències regionals
Excepte en el cas del Japó, que es troba encaixonat entre la Xina i el Pacífic nord-americà, la gran majoria de potències regionals del planeta es troben en fase expansiva, la qual cosa dibuixa un panorama a voltes potencialment conflictiu. L´Índia, per exemple, potència regional de l´Oceà Índic, té un fregadís sempre preocupant amb la Xina i una endèmica tensió amb el Pakistan. No és el cas de Sud-àfrica, la potència regional africana, que no troba de moment grans impediments. ­Tampoc és conflictiva l´expansió del Brasil, a l´Amèrica del Sud. Si que és enormement complexa la situació 40 a l´Orient Pròxim i Mitjà: hi trobem quatre països amb vocació de potència regional: Turquia, l´Iran, Israel i l´Aràbia Saudita. La capacitat de conflicte és elevada, només cal mirar el que està passant a Síria, sota el focus de les quatre (més el de Rússia i els EUA) després de set anys de guerra.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
Enllaços recomanats: Premis cinema