Em plau, de tant en tant, fer una immersió en la lectura de relats mítics, especialment els compresos dins la mítica grecoromana. Els mites, relats anteriors a les narracions raonades ( logos), expliquen esdeveniments reals, imaginats, però no demostrables. Mite i raó, son dues formes d'explicar la realitat.

Plató en el diàleg Protàgores, oposa el mythos al logos, com dues formes didàctiques, d'alguna manera complementàries: «( Sòcrates digué a Protàgores:) Si doncs pots demostrar-nos més clarament que la virtut es pot ensenyar, no ho retinguis pas, ans demostra'ns-ho.- No retindré, Sòcrates, digué, però ¿voleu que us ho demostri per mitja d'un mite, com un vell ho fa amb els joves, o bé que us ho expliqui amb un discurs» .

En l'actualitat, ens diu el professor d'antropologia Lluís Duch, a Mite i Cultura: «El mite és operatiu perquè, sempre i arreu, ha estat una forma excel·lent d'emparaulament de la realitat».

De fet, la història antiga, les Sagrades Escriptures i la mitologia grecoromana, són bressol de saviesa i un dels pilars fonamentals de la cultura d'Europa. (Dels mites se'n nodreixen, música, teatre, literatura, pintura, cinema, etc. )

L'home, la humanitat, ha avançat molt en ciència i tecnologia, però en la saviesa de saber viure n'hem d'aprendre molt, encara avui, de les reflexions i ensenyances dels antics que ens introdueixen a la realitat i al misteri i de l'existència.

Per aquesta raó, aquests dies d'estiu, propicis a la lectura plàcida i si és possible reflexiva (almenys en teoria), em permeto parlar-vos del mite d'en Narcís. Un mite que ens dona explicació a un dels fenòmens més rellevants i esclavitzant del nostre temps: El mite d'en Narcís

Intentaré explicar-lo, breument i com un conte: Fa molt temps, a l'antiga Grècia, hi vivia un jove pastor de gran bellesa que despertava passions en tots els cors. Un amant frustrat va sentenciar-li: «Tant de bo arribis a estimar tant com jo t'he estimat i tampoc puguis posseir mai l'objecte del teu amor».

Narcís, un dia per casualitat, va emmirallar-se en les aigües cristal·lines d'un riu i es va veure tan «guapo» que va enamorar-se de la imatge reflectida en el riu. Va intentar, en va, posseir la imatge, però la imatge se li escapava entre les mans. Desesperat per no poder assolir l'objecte de la seva passió, va morir un dia, ofegat a l'aigua en intentar posseir el seu estimat. Altres també diuen que va morir de pena i tristor contemplant la perfecció no assolida.

Sigui un o altre el «com» va morir, el cert és que la causa va ser l'afany d'assolir una perfecció inassolible.

Embadalit en la pròpia imatge, en Narcís no pot escoltar, no pot veure «l'altre». No existeix alteritat, només embadaliment.

La ciència s'ha valgut d'aquest mite, per anomenar un trastorn especial de personalitat anomenat, «síndrome de Narcís o narcisista» per tractar aquells que es consideren el melic del món, insensibles, incapaços de reconèixer i atendre les necessitats dels altres, si no és com un mitjà pel seu ego, sempre arrogants, prepotents. I altres símptomes centrats en l'egoisme més furibund.

Sense arribar a la situació clínica de trastorn de personalitat, l'ombra narcisista és allargada i s'escampa, com aire viciat que intoxica, relacions familiar, d'amistat i socials.

Són molts que empobreixen la seva potencial personalitat darrere de la pròpia imatge. Sigui en el selfie permanent, sigui amb conducta de queixa constant, sigui en el costum de culpar sempre els altres dels propis fracassos, sigui en el culte obsessiu al cos, sense adonar-nos que la corporeïtat abraça cos i esperit, sigui fabricant maquiavèl·licament la «marca personal» que ens permeti triomfar, sigui com sigui, en un món terriblement competitiu que ens aboca al buit.

Si observo els EUA com a paradigma de l'èxit personal i empresarial, veig que des de la Segona Guerra Mundial, la seva literatura per assolir l'èxit s'ha basat principalment en tècniques de relacions públiques i d'actitud positiva i d'autoajuda. O sigui, més preocupats per com em comporto per influir en els altres per al meu benefici que a conrear virtuts que facin de mi una persona íntegra, humil, fidel, ben intencionada, honesta, mesurada, en definitiva, una persona creïble que generi confiança.

En canvi els primers llibres de management que sorgiren a finals del segle XVIII parlaven que l'èxit era una conseqüència de l'esforç, de l'austeritat, del treball, de la honestedat. En definitiva, de la virtut. L'autobiografia de Benjamí Franklin és bon exemple d'aquesta literatura. Un altre gran estadista, Mahatma Gandhi, ens dirà: «Creure en quelcom i no viure-ho, és deshonest» i «Sigues el canvi que vols veure en el món».

Conrear la virtut i saber viure en i per la comunitat, són les dues taules de salvació que ens permetran rebel·lar-nos i alliberar-nos de l'imperi narcisista que subtilment en subordina i fins i tot en alguns casos ens esclavitza.