L altre dia ens vam sotmetre a un examen mèdic els de l´empresa. Crec que no soc l´únic a qui les proves mèdiques el sumeixen en un estat d´intens temor i expectació. Una dada: el meu electrocardiograma mostra arrítmies al principi però després, l´ànima i el cor s´asserenen. En els preliminars, el personal que va arribant especula sobre si es pot beure aigua o no i des de quan cal privar-se´n. O si el pipí ha de ser fresc o amb el pòsit de tota una nit de criança. Estan nerviosos, algun pot ser que força.
Aquest temor no és només por que et trobin algun xacra o desperfecte, que també, sinó una mena de decebre la instància mèdica. Aquesta vegada la prova era més dura perquè ens havien canviat el model de potet per a l´orina. Portava una etiqueta i un element inserit en el tap així que no vaig tenir més remei que omplir-lo i col·locar en una tauleta baixa, sobre una revista per a major pulcritud, la mostra, d´una banda, i el full d´instruccions, de l´altra, preocupat per no saltar-me cap pas o malinterpretar la indicació. L´inserit era un tubet de buit i absorbia l´orina com en un joc de màgia Borràs.
Domino la por escènica en una presentació o en un congrés, encara que tingui mil ulls sobre meu. I això em passa des que vaig recitar els set pecats capitals (amb les seves virtuts com a antídot) davant el bisbe de Porto, que venia a confirmar-nos. No obstant això pot ocórrer que el metge examinador em digui: «Miri, té pneumònia». I jo li contesti: «Ho sento doctor, esperava millors resultats». Un cop acceptada la lògica de la superació no tens més remei que anar de bé a millor.
Un cop em van fer una endoscòpia i em vaig empassar un metre de goma entre esbufecs i arcades. A pèl. El doctor va fer les seves observacions i en treure la sonda, em va deixar anar: «Bé, però creia que ho suportaries amb més enteresa». Va ser molt dur. Però aquesta vegada crec haver complert i torno a casa, amb una marxa guerrera de Status Quo a la ràdio. Ja poden llançar-me en paracaigudes darrere de les línies nazis.
