Al'hora de comprendre el que succeeix a Catalunya, potser cal repetir obvietats. Per exemple: cal fixar-se en els fets i allunyar-se, en la mesura del possible, dels relats que uns, altres i equidistants transmeten a l'opinió pública, a través dels mitjans de comunicació (amb la seva complicitat, en molts casos) i les xarxes socials.

Si prioritzéssim això últim i llegíssim el que s'explica en mitjans no independentistes (la majoria), un senyor de Sant Petersburg que acabés d'aterrar aquí pensaria que a Catalunya hi ha un clima prebèl·lic, al voltant d'una disputa per uns llaços grocs i un Govern autonòmic disposat a reprendre la via unilateral per proclamar la independència catalana, quan la situació ho permeti. Si observéssim als mitjans oficialistes catalans ratificarien, sens dubte, que el president vicari de la Generalitat, Quim Torra, està preparat per reprendre la via Puigdemont en qualsevol moment.

Però, què ens diuen els fets? Doncs que, com cada any des de 2012, l'independentisme celebrarà una manifestació massiva (en la qual, aquesta vegada, a més de la independència, es demanarà la fi de la presó per als enjudiciats per l'1-O); i que, amb dificultats, s'ha restablert la relació institucional entre el Govern de Pedro Sánchez i la Generalitat (que, tot i la retòrica inflamada de Torra, reclama coses més prosaiques, com la retirada de recursos de l'executiu central sobre lleis catalanes). Tot això, mentre la desacceleració econòmica avança (de manera més clara, a Catalunya). Quant durarà aquesta calma tensa, malgrat l'anunci apocalíptic de noves insurreccions per a aquesta tardor? Fins que arribi la sentència contra els dirigents independentistes a la presó. Tota la resta, soroll i fúria.