manuel Vázquez Montalbán, mort feia ahir quinze anys, avui formaria part de l'honrosa llista de botiflers, orgull molt superior al fet que et regalin la Creu de Sant Jordi, on vas a parar. Igual que ell va encunyar el terme aznaritat per referir-se a una època que anava molt més enllà del polític aznarisme, existeix la pujolitat, que va més lluny dels anys del pujolisme i s'estén fins els nostres dies. Vivim en plena pujolitat, no només perquè ja està clar que el procés ha sigut un intent maldestre i convergent de fugir endavant empesos pels casos de corrupció, també perquè Presidentmàs, Presidentorra i l'expresident fugat no són més que Pujols, tan populistes com l'original, només que més alts i passats per tractament estètic, si bé en aquest darrer punt amb resultats més aviat discrets.

MVM va viure quan català era tothom que vivia i treballava a Catalunya, fins i tot els xarnegos com ell. Avui és català qui viu i treballa a Catalunya, parla català, vota partits independentistes, s'absté de criticar el procés, du a la cartera una estampeta de sant Puigdemont màrtir i ves a saber si verge, defensa que TV3 és la millor TV de totes les TV que es fan i es desfan, porta llacet groc, es compra anualment la samarreta que engreixa les arques de l'Associació Nacional del Rifle o el que sigui que signifiqui ANC, somia amb una nova espècie que tingui l'origen en l'encreuament entre Pilar Rahola i Ramón Cotarelo i no va a dormir dissabte sense haver recitat les oracions, això és, sense haver vist FAQS a TV3. O sigui, els catalans són quatre gats, la qual cosa és una bona estratègia: ja que és impossible eixamplar la base del sobiranisme, reduïm el nombre de catalans autèntics.

MVM sí que va ser pres polític, i d'una dictadura de debò, sense que anessin ociosos a celebrar aplecs i sopars populars a les portes de la presó. Ja podrien tenir, els seguidors dels presos, similar dignitat que aquests, que mai no han reclamat la llibertat. Ho escrivia ahir aquí mateix Salvador Sostres, i ho subscric: obririen les presons i els polítics s'hi quedarien a dins. Uns per por, altres per desconfiats, potser algun per responsabilitat, però de la garjola no surten ni a empentes si abans no ho ordena un jutjat. Espanyol, per descomptat. No estaria de més que els seus hipotètics seguidors els deixessin tranquils.

Però el que faria disfrutar el pare de Pepe Carvalho seria comprovar que un dels màxims ideòlegs de la farsa és Agustí Colomines, l'home barreja de Topo Gigio i una pintura d' El Greco. Colomines explicava fa poc que Catalunya ha volgut dur a terme l'experiment de fer la independència sense morts, cosa que ho endarrereix. Sense morts, diu el llumenera. Més aviat s'hauria de referir a l'experiment català de voler fer la independència sense majoria, sense líders de debò, sense diners, sense polítics intel·ligents, sense suport de cap país, sense ganes, sense necessitat, sense projecte, sense estratègia, sense idea de res, sense valor, sense bolquers, sense seny, sense escoltar ningú i sense un goril·la dissecat en un calaix del zoo, que faria d'intel·lectual amb més mèrits que el tal Colomines.

Així és molt fàcil apuntar-se a revolucions. Com diu Pepe Carvalho a Asesinato en el comité central:

- M'apunto a la subversió dels imaginaris.

- I les altres subversions?

- Ah, però n'hi ha d'altres?