Hi ha llibres que et trobes (els tries menys del que creus) i llibres que surten a buscar-te. A aquesta segona categoria pertany L'ordre del dia, d' Éric Vuillard. Aquesta novel·la curta me la va recomanar el meu mestre suggeritore, Javier Martín. La vaig trobar, a la primera, a la llibreria La Traca i aquella mateixa nit em va dir la meva amiga Mayla que la seva mare l'estava llegint en l'original francès.
Només amb un immens talent es pot abordar amb èxit un tema tan gastat com l'eclosió de la flor letal del nazisme a través d'uns pocs nusos de l'espai-temps: el pacte de mútua assistència entre els capitans de la indústria alemanya i els feréstecs malfactors nazis, la injusta annexió d'Àustria i els judicis de Nuremberg. Àustria cau com una fruita madura perquè el seu govern ja havia aplanat el camí amb un retorn a l'autoritarisme més neci, la il·legalització dels sindicats i la persecució dels socialistes. L'escriptor utilitza, a consciència i per resumir la situació, el concepte nacionalcatolicisme. Els sona, veritat?
Els senyors d'Opel, Bayer, Siemens, Telefunken i tutti quanti venen la seva ànima a Hitler a canvi de pacificar el país i aparcar les eleccions en els següents cent anys. Com que és exactament el mateix que reclamen -«un model de governança més asiàtic»- els sociòpates de Davos i allò mateix que ja porten molt avançat els menjaciris de Varsòvia i les fletxes negres d'Hongria, és procedent preguntar-se si no estem com ases donant voltes a la mateixa sínia. Si torna el feixisme no serà amb uniformes marrons i processons de torxes, quin mal gust. L'il·luminaran en un festeig antològic amb moltes drogues, noies boniques i música fins a la matinada. Vull dir que s'assemblarà molt més a Un món feliç que al 1984.
De totes les filmacions nazis, la que més em va estremir és un pel·lícula en color que treu felices famílies berlineses a la piscina. Ja cremava mitja Europa, però ells semblaven ignorar amb quina rapidesa se n'aniria tot a fer punyetes. Compte, doncs.
