L'afany de trobar un espai comú entre diferents idearis polítics ha fet de Catalunya en Comú un popurri extravagant i erràtic.
L'extravagància s'expressa en un conglomerat de partits caducs, activistes socials reconvertits en gestors públics i personatges rebotats d'altres organitzacions.
En l'heterogènia formació política coexisteixen corrents sobiranistes (independentistes, federals i autonomistes), restes del naufragi dels partits comunistes (PSUC i PCE), populisme dels indignats desenganyats, ecologistes sense fronteres i anticapitalistes nostàlgics del Maig del 68 francès.
El resultat d'aquesta amalgama política es tradueix en erràtics posicionaments, sobretot entorn a la qüestió nacional per la polarització existent.
La pugna pel lideratge es desenvolupa en diverses fases i acaba amb purgues, expulsions o abandonaments, enmig de retrets i ressentiments.
Potser el pecat original dels «comuns» és la seva ambigüitat, revestida d'equidistància, en aspectes clau com: 1) intentar conjugar la democràcia representativa de les institucions amb la democràcia directa, relegada a un assemblearisme controlat; 2) declarar-se sobiranistes no independentistes, però fent el joc a l'independentisme; 3) vendre una estructura organitzativa més enllà de la suma de partits però amb una direcció sorgida dels tripijocs entre partits polítics.
Ara bé, en la qüestió nacional els «comuns» es defineixen com a sobiranistes. Per ells, el concepte de sobirania és ambivalent. Per a uns engloba diferents modalitats de relació entre Catalunya amb Espanya. Són els anomenats sobiranistes no independentistes. És una postura insostenible perquè la lògica sobiranista condueix a reclamar la independència.
Per a uns altres, Catalunya és una nació, entesa en un sentit cultural o identitari, que té dret a un Estat propi. Són independentistes camuflats.
Per tot plegat, la proposta dels «comuns» d'un referèndum acordat en què Catalunya decideixi el seu futur, escollint entre diferents sistemes polítics, és un brindis al sol.
Els independentistes aposten per una consulta binària sobre el sí o el no a la secessió i l'opció federal o confederal serien formes d'associar-se després d'una separació.
Per acabar-ho d'adobar, apareix la facció Sobiranistes, encapçalada per Elisenda Alamany i Joan Josep Nuet, submarins de l'independentisme, que acusen la direcció de desviar-se del sobiranisme i d'iniciar una caça de bruixes a l'estil estalinista.
I com, qui del llop parla, el llop li surt, s'ha de dir que Joan Josep Nuet és un dirigent d'EUiA, criticat per sectors d'un partit hereu del comunisme del morro fort, propens a tallar caps a la més mínima dissensió. Vaja, estalinisme pur i dur.
Quina disbauxa!
