Fa un any de l'efímer simulacre de la proclamació de la República. A partir d'aquell 27 d'octubre els esdeveniments polítics van fugir abans d'arribar, no es va consolidar res concret, només algunes declaracions pomposes i vagues, com boirines esfilagarsant-se, no obstant res és igual que abans. Fa un any que vaig publicar en aquest diari que Carles Puigdemont fou incapaç de controlar els vertiginosos fets i desbordat del tot cometé l'error de no convocar eleccions, quan era imminent la reacció de l'Estat espanyol.
Hem estat fent metafísica, no política. La classe política sobiranista s'embardissà instal·lant-se en un polèmic debat ontològic sobre quin és el nostre ser pregó: som república, som consell per a la república o serem república, romanem en una autonomia millorada o ho deixem igual per no perdre bous i esquelles, volem un referèndum pactat o ens el prenem?
La realitat ja no està feta ara mateix de política, sinó farcida de metafísica i això ho complica molt més perquè si gestionar el dia a dia de la política no és fàcil, cercar metafísica en la física política és una entelèquia demencial, una impossibilitat ontològica. La necessitat de voler racionalitzar tot el que passa pot portar-nos a la desesperació. Altrament tot el que hem fet, fem i farem ha de quedar polit i bonic. No s'ha celebrat ni un acte multitudinari sense una elaborada i ben preparada escenificació, un disseny enginyós, un cromatisme singular i un cronometratge precís, com un rellotge suís. Innegablement tot respon a una factura ben pensada i ben executada. En el territori de l'estètica som els millors, seguits per la sòbria i solemne estètica dels bascos.
Per altra banda, Catalunya ha passat del debat nominalista a un de molt més profund i aspre, hem obert la porta a la metafísica, la qüestió és ontològica: ja no ens interessen tant els noms de les coses, ara, volem les essències, el ser de cada cosa i de nosaltres mateixos. Qui som, d'on venim i a on anem?
Aquella acceleració històrica trepidant, arran de la temorenca proclama de la república, la sacsejada inesperada, va desencadenar una carrera de tristos successos entre els més sonats: el dels que optaren per anar-se'n i altres es quedaren aquí sabedors que els engarjolarien. La detenció preventiva, acusats d'uns delictes no jutjats, va ser un error; sempre molts partits, excepte el PP i Cs, han manifestat que no hi havia cap necessitat de tancar-los a la presó.
Esperem, doncs, Godot resignadament. Godot és el cèlebre personatge que volen que arribi, però que mai es presenta. Tot esperant Godot és l'obra de teatre de l'absurd més famosa de Samuel Beckett. El nom de Godot suscità moltes especulacions lexicals i metafísiques; en anglès God significa Déu i Beckett assegurà que si hagués volgut referir-se a Déu, hauria dit Déu. L'escriptor, gran aficionat a l'esport, havia sigut un bon jugador de criquet i de rugbi.
(S. Beckett, que vivia a França, seguia amb passió el Tour, quan escrivia el drama de l'esperança inútil es recordà de les llargues estones que esperà amb una multitud el ciclista anomenat Godot. Podia trigar més de set hores, però sempre arribava a la meta. Godot cada any participava en el tour èpic en el qual un ciclista s'escapava vint minuts del grup corrent empentat amb els crits de la gent. Actualment el tour cronometrat, tan científic, sense improvisacions heroiques, en el qual els ciclistes pedalegen d'esma, m'avorreix molt).
Ha passat un any del 27-0 i molts són els que consideren que Puigdemont va ser poc viu en no avançar-se a Rajoy a fi d'evitar l'aplicació del 155. Ho tenia fàcil i comprensible, només havia de dir que l'Estat espanyol es moria de ganes per estrangular i desmantellar la Generalitat i ell, més murri que una mustela, ho impedia amb una convocatòria electoral que hauria estalviat polítics a l'exili i polítics a la presó. Perquè és millor triar el viatge o el menjar un mateix que no altres triïn per tu. Va ser un error que hem pagat molt car.
Què pot passar? Els partidaris de quan pitjor, millor, tindran la seva oportunitat quan es coneguin les dures sentencies contra els polítics sobiranistes. L'acusació més greu recau sobre Junqueras, que serà finalment acusat de delicte de conspiració per la rebel·lió, una expressió jurídicament ambigua, relacionada amb un judici d'intencions difícil de demostrar.
Els moderats ja apel·len a no perdre la calma perquè una segona fase de l'aplicació del 155 comportaria convertir el català en una llengua testimonial i folklòrica, reorganitzar els Mossos d'Esquadra i intervenir tots els mitjans de comunicació en català, començant per TV3. I la suspensió severa de l'autonomia. Els arguments per fer-ho són previsibles i no cometran cap il·legalitat constitucional. S'ha d'emprar una estratègia més imaginativa per relacionar-nos amb el govern de Madrid. La via recorreguda ha generat massa dolor. No estàvem preparats per a aquesta mena d'enfrontament, aquest pols de força o, si es vol, per pledejar amb l'Estat, que considera Catalunya un múscul cabdal del seu cos territorial i que ha dit que pot sacrificar l'estat de dret per salvar la unitat d'Espanya. Aquest és el real statu quo.
Opino que s'hauria d'euskaditzar Catalunya perquè el model basc actual és encomiable. El concert econòmic que beneficia els bascos ha de ser un objectiu. No estan ancorats en qüestions metafísiques i sí crematístiques. Els és igual com són considerats, no importa el nominalisme. Viuen en ells mateixos i es dediquen a governar pel bé d'Euskadi.
Tenim por, però la por guarda la vinya. Han intimidat com era previsible i ens hem atemorit. Hem de reconèixer que tenim por. Si plantegem un litigi d'aquesta envergadura sempre serem perdedors, fins i tot, abans de presentar el litigi.
