La vida és allò que passa mentre fem altres coses, deia John Lennon, donant un toc d'atenció en la fugacitat, malauradament la pròpia també, i animant-nos a delectar-nos del present. És el carpe diem, l'adagi llatí que equival a dir «no deixis per a demà allò que puguis fer avui» o «viu cada moment de la teva vida com si fos l'últim». És un tòpic literari, o tema recurrent, en la literatura universal com a exhortació a no deixar passar el temps que se'ns ha brindat i a gaudir dels plaers de la vida deixant de banda el futur, que és incert. Tot això ve al cas perquè ja estem a mitjan novembre i tenim a tocar el Nadal, ergo, el canvi d'any. Sé que la sensació que la vida s'està accelerant està associada amb l'edat, o sigui que a mesura que ens anem fent grans tenim més arrelada la sensació del pas del temps. Així doncs, toca posar remei a aquesta rutina que no ens permet prendre consciència del moment i ens distreu d'allò que realment importa, que és la captació de l'instant, del moment present. La teoria ara ja la sabem, toca posar fil a l'agulla i una manera d'aconseguir-ho és no deixar res per a l'endemà. Això que s'anomena procrastinar, la lògica que seguim quan ajornem, formant un cercle viciós entre ansietat i culpa generadora d'encara més ansietat. Els llibres d'autoajuda repeteixen la mateixa fórmula, planificar les tasques, triar-les per importància i dividir-les en la mesura del possible per facilitar la seva execució. Ara bé, no es tracta de tornar-nos uns «éssers humans efectius» perquè procrastinar pot ser, alhora, un indicador que necessitem parar, que ens veiem empesos a requeriments que excedeixen la nostra capacitat d'afrontar-los o que estem sotmesos a un ritme excessivament sever. El dret a procrastinar es converteix llavors en una exigència revolucionària en temps d'hiperactivitat productiva. Davant d'allò que puguin predicar els abanderats de l'eficàcia, reivindiquem el Dret a la Mandra, i més avui, dimarts 13.
