20 de novembre de 2018
20.11.2018

«Alice's»

20.11.2018 | 00:30

El dissabte 3 de novembre vaig assistir, a Cassà de la Selva, dins el que ha quedat ja instituït com a Vermut de Lletres del primer dissabte de cada mes, a la presentació del llibre Alice's (L'Art de la Memòria Edicions). El seu autor, Xavier Muñoz i Puiggròs, ens va transportar amb entusiasme i emoció al món de la doctora humanista Alice Roughton (1905-1995), que va viure intensament en el Cambridge del segle XX. Nascuda en el si d'una família burgesa, lligada a les elits industrials i científiques, que li va facilitar una posició privilegiada en uns temps plens de canvis econòmics, polítics i socials, i va voler anar més enllà del que segurament el seu cercle més íntim li tenia predestinat. L'any 1939 va convertir la seva casa victoriana, situada al número 9 d'Adams Road, en un lloc de trobada i d'estada de molta gent diversa que passava per circumstàncies dramàtiques. Allà hi van trobar el seu espai de convivència, de respecte i de llibertat: refugiats de diferents indrets, inclosos republicans espanyols, hongaresos, jueus, soldats alemanys, científics, malalts mentals, artistes de tota mena i algun dels seus fills com la Maya Picasso, i, fins i tot, als anys 70, exiliats xilens fidels al president Salvador Allende fins al darrer moment.

Com va afirmar el mateix autor, que la va conèixer personalment l'estiu del 1978 quan va anar a casa seva: «L'Alice era psiquiatra, pacifista, humanista i d'esquerres». Després d'haver llegit el llibre, escrit amb rigor, precisió i un ritme trepidant, l'he vista amb els meus propis ulls. L'Alice era «molt Alice» en el millor dels sentits. Amb una forta personalitat, distant i càlida alhora, independent, generosa, inquieta, entranyable, curiosa, rebel i decididament vital. Una dona progressista que va ser capaç de defugir el tipus de vida que li esperava i va voler trobar el seu propi camí. Ni el més curt ni el més fàcil. El camí de les dones. Que n'és, de llarg i costerut.

L'any 1940 el seu marit, Jack Roughton (1899-1972), metge i investigador notable, va acceptar treballar a Harvard i es va emportar els seus dos fills al llarg dels 4 anys que van viure als Estats Units. L'Alice no els va acompanyar. Ja havia començat la seva segona vida, coherent amb els seus ideals. Amb les seves llums i les seves ombres. Com tots nosaltres. La seva casa era un refugi per a tothom que volgués tenir un lloc al costat de molts altres. Una experiència única. Enmig del drama de la guerra, de la gana i la por, del caos i la mesquinesa de les societats en crisi en els diferents períodes que li van tocar de viure, la casa de l'Alice, a Cambridge, Alice Hopkinson Siemens de soltera, va néixer com una llum de solidaritat. De llarga solidaritat enmig de la desesperança. I va seguir brillant fins a la seva mort l'any 1995. La doctora hippy de Cambridge no encaixava en l' establishment mèdic de l'acadèmica i intel·lectual ciutat universitària. N'era molt conscient, però ella ja havia decidit viure a la seva manera feia molt de temps. My way.

Xavier Muñoz i Puiggròs construeix un retrat magnífic, des dels records personals i també des de l'ànima, de la vida de l'Alice Roughton, emmarcada en un context determinat, extraordinàriament ric en vivències personals i col·lectives que van marcar les generacions d'aquell present i del futur fins als nostres dies. D'aquell present també en va formar part l' Stephen Hawking, que freqüentava la casa en les reunions mensuals que s'hi feien per posar el seu gra de sorra en la lluita contra l'armament nuclear. D'ell són unes paraules que he trobat aquests dies. O, potser, m'han trobat a mi. No se sap mai. Unes paraules que l'Alice, de ben segur, compartiria amb nosaltres: «Recorda mirar cap a les estrelles i no cap als teus peus. Intenta donar sentit a allò que veus i pregunta't sobre el que fa que l'univers existeixi. Sigues curiós. Encara que la vida sembli difícil, sempre hi ha alguna cosa que pots fer i tenir èxit. És important que no et rendeixis».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook