La L-7 de bus urbà de Barcelona a Diagonal estava plena de gom a gom al seu pas per la Diagonal, quan vaig pujar-hi. Només se sentia el soroll, molt agradable, d'un nen petit en el seu cotxet. De cop i volta una veu greu d'home comença a parlar per mòbil. Més d'un ens vam girar. Un senyor més a prop dels seixanta que dels cinquanta anys. En cinc minuts ens vam assabentar que la seva comunitat de veïns volia posar fibra òptica i havia demanat a Vodafone un pressupost perquè Movistar no respon; vam saber que acabava d'arribar de viatge de Marroc i que anava a fer una conferència a prop del carrer Balmes, etcètera, etcètera. Quan va baixar va dir: «Ai, on he deixat el mòbil? És que en porto dos». El va trobar entre un munt de papers que portava a sobre. Aquest cas real és un de tants. A la línia de bus entre Manresa i Barcelona sempre hi ha algú que explica la seva vida profesional o personal per telèfon. Un dia, fins i tot, vaig assabentar-me -era impossible evitar la conversa- d'una operació empresarial. Al TGV agafo sempre vagó de silenci; però sempre hi ha algú a qui se li oblida i comença a xerrar per demostrar, imagino, l'important que és. Un cop, sempre ho recordaré, anant a Madrid, al cantó meu dos periodistes d'una cadena de televisió es van posar a parlar d'un potencial candidat a la presidència del FC Barcelona. Parlaven de Sandro Rosell a qui, òbviament, no coneixien i que, paradoxes, estava assegut davant seu. Si això passa en el mòbil, pitjor en les xarxes socials. Un dia vaig preguntar a una empresària de moda de Barcelona què tal s'ho havia passat en el viatge familiar. «Com ho saps?», em va respondre. Ho havia penjat a Instagram a la vista de tothom.
