Pere Farró, el pintor desconegut de sarrià de ter

En el número 310 de setembre/octubre, la Revista de Girona publicava un article seu en el qual desempolsava la figura de Pere Farró i Llorella (1894-1920), un desconegut pintor de Sarrià de Ter, contemporani de Fidel Aguilar, que igual que l'escultor també va morir jove, als 25 anys, i que està enterrat en el cementiri de les Corts de Barcelona. Tant Fidel Aguilar com el mateix Farró Llorella, vinculat a Mela Mutermilch, són dos artistes que coneix prou bé Eva Vàzquez, que l'any passat va comissariar l'antològica de l'escultor, Un meteorit fugaç (Casa Pastors, Girona, 2017).

L'article de la Revista de Girona pretén reivindicar Pere Farró com a artista, més enllà que hagués pogut tenir, com sostenen alguns autors, una relació sentimental amb la pintora polonesa d'origen jueu i resident a París Mela Muter. Mela Mutermilch va estar per Catalunya a començaments dels anys deu del segle XX. El 1911 va inaugurar la prestigiosa galeria Dalmau de Barcelona i el 1914 es va instal·lar un parell de mesos a Girona. Mela Muter va ser la primera dona que va pintar la Girona vella en general i les cases del riu en particular. Maria-Melania Klingsland, que aquest era el seu nom d'origen, marcà un punt d'inflexió. Amb ella va començar la modernitat pictòrica a Girona. La seva magnífica pintura de les cases del riu, conservada en el Museu d'Art, constitueix una nova mirada que assenyala l'inici de l'art contemporani a la ciutat. Una línia que després seguiran, entre d'altres, artistes com ara Aguilera, Isidre Vicens, Orihuel, Tapiola, Montse Llonch, Enric Marquès, Eduard Vila Fàbrega, Perpinyà (pare i fill) i jo mateix. Recomanem que no us perdeu l'exposició De París a Girona. Mela Muter i els artistes polonesos a Catalunya, que aquests dies es pot veure en el Museu d'Art.

En el seu escrit, Joan Barbarà reivindica també la figura de Raimonda Coll, una sarrianenca llicenciada en història, crítica d'art, comissària de diverses exposicions gironines i la primera persona que ja el 1995 va cridar l'atenció sobre la vàlua artística de Pere Farró en un article molt complet publicat a la revista Parlem de Sarrià, on feia un repàs exhaustiu a la seva curta biografia i acabava demanant que, des del consistori, se li fes algun tipus de reconeixement. Encara ara, a l'ajuntament no saben qui és Pere Farró ni el poble té cap pintura del brillant artista sarrianenc. A l'article de la Revista de Girona, l'autor revela que la figura de Pere Farró com a pintor sobrepassa àmpliament el seu lloc d'origen i és citat reiteradament en llibres d'art, atles, revistes i tota mena de publicacions. D'altra banda, també a Girona han volgut fer-lo seu, de moment també sense èxit. L'any 1980, Josep Perpinyà i Citoler, un artista sobradament conegut, i aleshores regidor de l'Ajuntament, va lliurar una llista a la corporació municipal en la qual es relacionaven artistes que, al seu parer, mereixerien tenir una carrer a Girona. En aquest llistat exhaustiu, que reunia gent de la cultura procedent de diverses disciplines, hi havia Pere Farró.

Del pintor de Sarrià en volem destacar que, com va passar amb el seu contemporani Fidel Aguilar, també va comptar amb el suport de la intel·lectualitat gironina de l'època. Rafael Masó li va donar l'oportunitat de presentar per primera vegada la seva obra en públic quan, el 1916, el va convidar a participar en una exposició col·lectiva a la coneguda sala Athenea. L'arquitecte noucentista no es va limitar a oferir-li una oportunitat perquè donés a conèixer el seu treball sinó que, a més, li va fer una crítica molt positiva des de les pàgines del Diari de Girona. Pere Farró també va comptar amb el suport de l'advocat i escriptor del Pla de l'Estany Eusebi Isern i Dalmau, que va creure en ell des del primer moment i li va obrir de bat a bat les portes de Barcelona.

De formació autodidacta, Farró va experimentar la tècnica del gravat, però on va excel·lir va ser com a pintor paisatgista. Cal destacar la seva modernitat antiromàntica i el seu intent, com anys després faria l'Enric Marquès, d'agrupar els esforços d'un col·lectiu humà, el dels artistes, on preval tant l'individualisme i els egos personals. En aquest sentit, va ser el principal impulsor (en va escriure el manifest fundacional) del moviment d'avantguarda Agrupació d'Artistes Catalans, que va exposar quatre vegades a la prestigiosa galeria Dalmau del carrer Portaferrissa de Barcelona. La seva mort prematura als 25 anys, víctima de la tuberculosi, ens va privar de gaudir de l'obra d'un artista que apuntava molt amunt. Dels seus treballs, destaquem els seus olis, aquarel·les i gravats. Són particularment interessants les xilografies que va fer per il·lustrar el llibre Les cançons de l'instant del seu amic, el poeta empordanès Jaume Maurici.

Aquest article sobre Pere Farró ens empeny a reivindicar la seva figura i el seu reconeixement a Sarrià, el seu poble natal, que tampoc estaria malament que recordés la figura de la seva germana gran, Francesca, una bibliotecària de referència a la Catalunya dels anys 30, formada per la Mancomunitat, que va ser directora de la Biblioteca Popular Ignasi Iglésias de Sant Andreu, quan Barcelona era bomabardejada pels feixistes. Tal com acaba dient l'article de la Revista de Girona, ara que s'acosta el centenari de la mort de Pere Farró, l'Ajuntament de Sarrià podria trobar un bon motiu per honorar-lo, posant el seu nom a un carrer o a algun equipament cultural emblemàtic i organitzant una exposició antològica de l'artista, que hauria de ser comissariada per la Raimonda Coll, una sarrianenca que, a banda de ser la primera de reivindicar-lo al poble, està més que preparada per assumir aquest repte amb èxit.