Estava escrit que el llacisme acabaria essent una comèdia de Berlanga. Gràcies a un article en aquest diari de Lluís Busquets, he sabut que, com el marquès de Leguineche a Patrimonio Nacional, el nostre marquès de Waterloo organitza també visites guiades al seu palauet, espero que amb el mateix objectiu de sufragar el seu tren de vida. En Busquets no en parla, però vull creure que, ja que no acaben d'arrencar les adhesions al Consell de la República a 10 euros el primo, la visita a les dependències del marquès es realitza previ pas per taquilla. Així atén el marquès Puigdemont un grup de visitants japonesos que acaba d'arribar:
- Com a legítim president de la República catalana, estic molt enfeinat escrivint discursos i signant decrets, però qui pagui cinc euros es pot fer una foto al meu costat. Visca Catalunya! Seguim! (els japonesos, disciplinats ells, fan un gest de continuar cap a altres dependències). Perdonin, és la meva manera de parlar, no marxin, facin fotos, facin. Ep! Pagant, eh?
En Busquets no revela si els catalans de llaç groc a la solapa tenen rebaixa en comprar el tiquet, però no ens estalvia imatges de la duríssima vida dels exiliats. En lloc de màrfegues polloses sota les quals s'amunteguen, se'ns descriu un casalot i uns mobles que suposo que hem pagat tots els catalans; en lloc d'una sopa aigualida en un plat de llautó, endrapen unes viandes que no es detallen però que per l'aspecte del marquès han de ser altíssimes en calories. Més que la visita a un exiliat, sembla la visita dels monàrquics espanyols a Estoril a retre homenatge a don Joan. Espero que els monàrquics gironins fessin com aquells i portessin regals al legítim hereu del tron català, regals que aquest pugui bescanviar a penes hagin girat l'esquena, per jugar-se els diners al casino. Leguineche, Puigdemont i don Joan de Borbó.
Deixant de banda els japonesos que hi van per fer-se fotos amb l'expresident fugat creient que pel fet d'estar al costat d'una senyera és realment algú, pels catalans la raó del viatge és comprovar que el marquès de Waterloo existeix realment, ja que a força de limitar-se a aparèixer en pantalles gegants, molts pensen que és un ens imaginari, com en Doraemon. Haig de preguntar a en Busquets si la sola proximitat d'en Puigdemont cura malalties, no veig perquè ha de ser menys que Jesucrist, això explicaria que la majoria de viatgers siguin d'edat més aviat provecta, segur que qui més qui menys patia alguna afecció. M'hauré d'apuntar a la propera visita, potser un viatge a Waterloo m'evitaria aquest hivern vacunar-me de la grip.
Relata Busquets que, en l'última visita, el marquès, no sé si enlluernat per la presència de tants fidels o pels flaixos dels japonesos, va patir un atac de sinceritat:
- El procés és com un coet: un cop disparat, ja només pot arribar al seu objectiu o estavellar-se.
A més d'un excursionista gironí se li va posar malament el tiberi d'exiliats, pensant que el viatge de tornada era en avió. Els japonesos, com que no van entendre res, es van limitar a somriure, fer més fotos i passar per caixa.
- Seguim! -diu el marquès de Waterloo, i com que ara els nipons assenteixen i no es mouen, ha d'aclarir- Vull dir que vagin tirant, que la visita ha acabat. A la sortida poden comprar estelades, caganers, llaços grocs i ratafia.
