22 de gener de 2019
22.01.2019

50 anys de la destrucció del mural de palau-sator

22.01.2019 | 06:00

Amb motiu de commemorar-se properament el 50è aniversari de la destrucció de la nostra pintura mural de l'església de Palau-sator, Lluís Molinas i Falgueras, de TV Costa Brava, ens va fer un interessant interviu, dins l'església de Sant Pere, a Nicolau Moncunill, rector de Palau-sator el 1969 i a mi mateix.
Per entrar en situació, li vàrem regalar el llibre El crit de Palau Sator, escrit per Nicolau Moncunill quan va fer 25 anys dels fets de Palau-sator. El llibre en el seu moment va tenir molt bona acollida i se'n varen haver de fer diverses edicions.
El periodista Lluís Molinas, com a coordinador de la Revista del Baix Empordà, ens va fer a mans el núm. 63 de la revista, tot recomanant-nos la lectura d'un article de Manuel Farreres i Vidal «La Bisbal 3 de febrer de 1939». L'interessant escrit explica que la vigília de l'entrada de les tropes franquistes a la ciutat de Girona i comarques, 5 avions italians, varen fer dues ràtzies sobre la capital del Baix Empordà, abocant-hi entre 30 i 40 bombes que varen deixar un balanç de 21 morts, nombrosos ferits i cases destruïdes. Aquell mateix dia, el general Líster i els seus soldats havien deixat Girona i iniciat definitivament la seva fugida cap a França. Després de la caiguda de Barcelona, l'esperança de guanyar la guerra ja s'havia esvaït completament.
És per això que bombardejar la Bisbal el 3 de febrer només es pot qualificar d'un acte flagrant de terrorisme bel·licista, perpetrat pels vencedors que, d'aquesta manera, avisaven els republicans de com gestionarien la postguerra, amb mà de ferro i no donant cap oportunitat a la pau i a la reconciliació. L'endemà de l'atac aeri, la IV divisió de Navarra, que no era una unitat militar qualsevol, formada per molts veterans, requetés i falangistes, desfilava pels carrers de Girona.
Per tant, que el 4 de febrer de 1969 un escamot de Guerrilleros de Cristo Rey apallissés un capellà i un artista a l'església de Palau-sator, no ho hem de considerar un fet casual, sinó més aviat com un acte d'escarment perfectament programat, un avís per a navegants com havia estat, 30 anys abans, el bombardeig de la capital del Baix Empordà. No hi ha dubte que els assaltants de Palau-sator eren simpatitzants de l'Alzamiento del 18 de juliol i contraris als ideals democràtics i republicans. Des de feia algun temps, mitjans d'extrema dreta com ara ­Fuerza Nueva, El Cruzado Español o Qué pasa?, etc. ja havien anat orquestrant una campanya contra el mural i de passada també contra el bisbe Narcís Jubany. També cal dir que aleshores, i posteriorment, hi va haver escrits a favor que varen signar gent tan representativa com ara els escriptors Salvador Espriu, Buero Vallejo o el polític socialista Josep Vicente, que posteriorment seria batlle de Sant Feliu. Així com l'historiador Josep Clara, els periodistes Narcís Jordi Aragó i Pius Pujades, columnistes com ara Joan Carreres i Pera i intel·lectuals com Narcís Selles i Carles Sapena Aznar.
D'entre tot el que s'ha escrit sobre els fets de Palau-sator en destacaríem el llibre de l'historiador Josep Clara sobre el general Pérez Viñeta i les novel·les I ens vàrem menjar el món de l'escriptor empordanès Xevi Sala i El pacifista que pretenia volar una discoteca, de Joan Gasull. També cal dir que les víctimes, Nicolau Moncunill i jo mateix, hem fet declaracions i escrit nombrosos articles sobre els fets que han reproduït els mitjans locals, nacionals i internacionals.
Amb els anys hem anat sabent més coses, com ara el grau d'implicació que varen tenir en els fets els serveis secrets, els grups paramilitars, elements d'extrema dreta i el nivell de coneixement que tenien de l'acció personatges de l'època, com ara Manuel Fraga o el capità general de Catalunya Pérez Viñeta que ja havia tingut alguns problemes, amb el bisbat i alguns clergues progressistes de la diòcesi, que no combregaven amb la línia que marcava des de Toledo monseñor Guerra Campos.
El mural de Palau-sator i en especial els seus continguts històrics, polítics i socials, molt crítics i desmitificadors dels valors conservadors, xocaven frontalment amb les tesis que defensava el franquisme. El règim va aprofitar el mural per atacar el bisbe Jubany, acusant-lo de donar cobertura a l'esquerra comunista i atea que, segons ells, s'infiltrava a l'església per difondre missatges contraris a l'estat de dret sorgit de la croada.
És tan evident que després del maig 68, la revolució cultural de Mao i la desfeta dels americans a Vietnam, el règim no les tenia totes, com que aquests fets havien donat una nova embranzida a l'església progressista que havia estat esperonada pel concili vaticà II i a artistes i intel·lectuals com jo mateix que havíem llegit els grans pensadors de la primera meitat del segle XX. Tot això sense oblidar la influència del triomf de la revolució cubana, la teologia de l'alliberament i el diàleg iniciat entre cristians i socialistes, impulsat a casa nostra per pensadors com ara Alfonso Carlos Comín.
Cinquanta anys després, no amagarem que ja en aquella època jo ja tenia idees socialistes i que el Jesús de Natzaret que vàrem pintar a Palau-sator no tant sols era el Messies, sinó també el Salvador que pretenia agermanar tota la humanitat i fer-la gaudir del regne on tots els pobres/pàries, oprimits i marginats hi serien benviguts. El Crist de Palau-sator no és un profeta nacionalista jueu que lluitava contra l'imperialisme romà, és una figura que també, per un home d'idees socialistes com jo, que creu en la protohistòria de la lluita de classes, representa un ideal de fer realitat el cel a la terra, amb justícia i llibertat per a tots els homes i pobles en una fraternitat universal.
Després, en aquest regne de llibertat, que tothom cregui en els deus i ens els valors espirituals que vulgui, mentre no siguin classistes, opressors i alienants.
I per concloure, volem informar als nostres lectors que el mateix 4 de febrer, dia de l'aniversari, tindrà lloc un acte a la mateixa església de Palau-sator en el qual es ­projectarà 50 anys després el mural destruït a l'absis del temple de Sant Pere. A les 7 de la tarda, a la mateixa hora que fórem atacats.
En aquest acte, hi ha prevista l'assistència de Nicolau Moncunill i jo mateix, les autoritats municipals, el cantant Lluís Llach i la molt honorable consellera de Justícia senyora Ester Capella, etc.
Hi sou tots convidats.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit