En el meu parer, sempre subjectiu i sempre sotmès a consideració de l'amable lector, Carme Forcadell no va néixer per ser presidenta del Parlament de Catalunya. De vell antuvi, se'm va fer difícil d'acceptar que una excel·lent lideressa de masses lliurades a «la causa», la «turba independentista» en expressió de Salvador Sostres, pogués arribar a fer-se amb la presidència d'una cambra legislativa i de control del govern. No reunia les condicions de persona calmada i entrenada per l'acord si ens ateníem a la seva darrera etapa al front de l'ANC. Però vaig entendre ERC: Millor tenir-la callada i «exposada», que no pas esvalotant en el Govern o en el Parlament. La presidència ajudava a «desactivar l'activista».

Però aquesta intel·ligent jugada dels republicans no els sortí bé. El cap desordenat de la Forcadell va anar de mal en pitjor i molt aviat es va poder veure que ni tan sols coneixia el reglament del Parlament. En Carlos Carrizosa (Cs) esdevingué fuet d'una presidenta insegura, dubitativa, contradictòria, capriciosa, arbitrària i moltes coses més. Aquesta mateixa setmana, ara en seu del Tribunal Suprem, trontollà i de quina manera davant l'interrogatori de la fiscal Consuelo Madrigal. La manca de domini del vocabulari parlamentari, així com la distinció entre iniciatives legislatives i iniciatives de control de l'executiu, la varen torpedinar en la seva línia de flotació. Va demostrar que no havia passat d'una breu introducció al dret parlamentari. Apilonament conceptual i embolicament terminològic. Ignorància total.

La fiscal Madrigal la va anar acorralant fins preguntar-li si la declaració d'independència del 10 d'octubre de 2017 fou una mentida, una broma, teatre, sainet o una farsa. L'eficient president Marchena no pogué aturar la lògica de la interrogació i va deixar a Forcadell en soledat absoluta. «Fou política», digué, quan va descobrir que ella mateixa, amb el seu desconeixement en grau absolut del procediment parlamentari, s'havia engabiat i no disposava de marge per respondre al Ministeri Fiscal.

La resposta de Carme Forcadell és indigna. No pot relacionar-se ni el mentir ni menys la farsa en el fer política. Això darrer és massa noble com per igualar-ho a broma, teatre o sainet per més que aquells temps, com també els presents, l'acció política hagi caigut tan baix. Però la resposta de l'antiga presidenta del Parlament també ens diu quanta frivolitat i quanta irresponsabilitat, inconsciència si es vol, no hi va haver quan els luctuosos fets de setembre i octubre de 2017. Quanta fatxenderia, petulància i prepotència de taverna!

Sobretot, quantes tones d'engany no es varen usar per mantenir tensionada la «turba independentista» a la que es refereix en Sostres. L'emmascarament de legitimitats atorgant al Parlament potestat constituent, la crida a votar quan el referèndum havia estat qualificat d'inconstitucional, i, conseqüentment, prohibit, l'enervament d'una Cambra que modifica les regles de joc sobre la marxa per afavorir la majoria independentista i, finalment, una declaració d'independència a la qual se li escapça la motivació i que finalment no es publicada ni tant sols en el DOPC.

Un paripé de culs cagats de por i un teatre de rebel·lió de paper cartró. Però les masses o les turbes independentistes segueixen creient que allò va anar de debò. Per alguna cosa el burro català penjat en el vidre del darrera del cotxes va fer de nunci del que més tard arribaria. Allò fou un gran encert per definir quin tipus de país tenim.