Ara que tornem a estar en campanya electoral, és possible que partits i mitjans tractin de mostrar el missatge de sempre, el d'abans de la Gran Recessió de 2008: que es tracta d'una lluita entre una Espanya «oberta i progressista» (amb matisos, les formacions de la moció de censura que va fer caure Mariano Rajoy) i l'Espanya «eterna del tripartit de dretes» (PP, Ciutadans i Vox).
Però no ens enganyem: el fons de l'assumpte, aquí, a Europa i a altres països occidentals, és el combat que es desenvolupa entre els partidaris de la globalització i els que, tal com ha definit encertadament el geògraf francès Christophe Guilluy, formen part de la perifèria (física, econòmica i cultural), davant la mundialització preconitzada per les elits dels grans conglomerats urbans. L'aparició (i creixement) dels votants del Brexit, al Regne Unit; de Donald Trump, als EUA; de Marine Le Pen, Jean-Luc Mélenchon (i dels Armilles Grogues), a França; del Moviment 5 estrelles i la Lliga, a Itàlia... també ha tingut, té i tindrà la seva translació a Espanya (per diferents motius), amb: Podem, Vox i els independentistes catalans. A molts d'aquests votants, l'elit mediàtica i acadèmica no dubta a qualificar-los d'identitaris, populistes, ignorants i/o retrògrads. Però no són més que l'expressió de les pors que els tenallen, davant la progressiva pèrdua del seu estatus de classe mitjana, que no ha deixat d'estrènyer-se des de la primera onada liberal dels 80 (amb Reagan i Thatcher al capdavant) i que s'ha fet més inestable després de la crisi de fa 10 anys. Mitjans, acadèmia i partits faran bé si es reubiquen en el nou eix, perquè el votant ja s'ha adonat que el d'esquerra-dreta ja no li serveix.
