23 de març de 2019
23.03.2019
Diari de Girona

Una pugna persistent

23.03.2019 | 01:32
Una pugna persistent

Hi ha una pugna constant, subterrània, tot i que a vegades ben visible, entre els sectors més polititzats de la societat catalana. Una pugna persistent que s'ha posat de manifest, una altra vegada, arran de la prohibició dels llaços grocs als centres oficials per part de la junta electoral espanyola.

D'una banda, els qui tenen una pressa terrible a donar una aparença de plena normalitat a la vida política catalana i espanyola. Celebrem eleccions com si res, acatem sense qüestionar les decisions judicials, deixem fer el tribunal suprem en la seva causa contra els independentistes i oblidem-nos dels incòmodes exiliats que no paren de fastiguejar-nos. La seva visió del que cal fer en aquest moment pot resumir-se en una frase: parlem de les coses que realment interessen i preocupen la gent. O dit d'una altra manera més gràfica: que TV3 no parli tant dels exiliats i dels presos. Són, no cal dir-ho, els unionistes i bona part dels anomenats equidistants, que observen amb visible enuig i fatiga que el famós procés se'ls entrebanca enmig de les cames a cada moment.

D'altra banda, hi ha els qui no volen normalitzar de cap manera la situació perquè consideren que no té res de normal, el que ens passa. Són els independentistes que denuncien la pèrdua de qualitat de la democràcia espanyola, la minva i persecució dels drets individuals i col·lectius, la politització absoluta de la justícia espanyola, la negativa a l'exercici del dret a decidir. Mentre hi hagi presos i exiliats per raons de consciència, no es pot pretendre fer veure que aquí no passa res. La seva visió s'oposa precisament a l'argument principal dels del grup anterior: si es reclama la independència és precisament perquè, fora de l'Estat espanyol, els problemes que interessen i preocupen la gent tindran un marc de solució molt més favorable.

L'incident dels llaços grocs i la junta electoral ens ha permès de comprovar com el president Quim Torra continua militant amb entusiasme entre els nostres conciutadans adscrits al segon grup. Desobeir, o si més no fer resistència a una ordre injusta –els llaços grocs no són el símbol exclusiu de cap partit concret que es presenti a les eleccions, sinó un gest de protesta transversal–, és la millor manera d'expressar la realitat, l'anomalia en què vivim en la nostra vida quotidiana. Acatar immediatament l'ordre de la junta electoral, com va fer Ada Colau a l'Ajuntament de Barcelona, hauria estat plegar-se a una ordre injusta que ara, tanmateix, ha estat avalada per una autoritat no sospitosa com és el síndic de greuges.

Aquesta pugna persistent entre els dos sectors de la societat catalana caracteritzen, sens dubte, l'actual panorama del nostre país, i no s'endevina cap signe a l'horitzó que faci pensar que hagi de canviar a curt termini. Més aviat al contrari: la continuació del procés al·lucinant que es desenvolupa al tribunal suprem i la sentència que tothom dona ja per feta més aviat fan augurar tot el contrari. I queda per aclarir la dada més interessant d'això que passa: veure si el feixuc paquet electoral que ens espera en aquesta primavera mostrarà o no signes de fatiga en els partidaris d'aquests dues tendències. Serà una altra manera de comprovar si el famós suflé de què ens hem ocupat tantes vegades continua resistint i s'incrementa o bé comença a flaquejar. Mentrestant, ningú no afluixa.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook