01 de abril de 2019
01.04.2019
Diari de Girona

S'acosta el Judici Final

01.04.2019 | 06:00
S'acosta el Judici Final

Toreros, generals sense comandament en plaça, tertulians de la tele i potser alguna cupletista adornaran les candidatures en les properes eleccions. Només falta la presència d'un bisbe emèrit o, almenys, alguns sacerdots d'esquerra i de dreta perquè la votació il·lumini, si així ho desitgen els electors, un acabat retaule de l'España cañí.
Tornen els partits del purisme, aparentment; però en l'essencial es comporten com de costum, per la part que toca al sedàs de candidats. Només cal veure la depuració a la qual en Pedro i en Pablo han sotmès els seus antics companys, ara llençats a les tenebres exteriors.
La fase prèvia a unes eleccions recorda molt al Judici Final, com bé acaben de comprovar en carn pròpia –i aviat en les seves nòmines– els perjudicats per la poda en els dos principals partits. És l'hora del plor i del cruixir de dents per a uns; i la de la glòria per a altres.
Els desafectes als nous líders han estat apartats de les candidatures per deixar lloc a la gent de confiança, que va passar a situar-se a la dreta del Pare. Sobretot, en el partit de Pablo Casado, és clar; tot i que el concepte de dreta a la Bíblia no sigui exactament el mateix que el de la Revolució Francesa actualment vigent.
Com si fos un déu colèric de l'Antic Testament, el socialdemòcrata Pedro Sánchez ha liquidat el 80 per cent dels anteriors candidats del PSOE al Congrés; i gairebé el 90 per cent dels del Senat. Per no quedar-se enrere, el jove Casado va aprofitar també la circumstància per fumigar a tot aquell que li recordés a Mariano Rajoy (que a hores d'ara comença a semblar, per comparació, un centrista virat a l'esquerra).
A això se li sol dir renovació, canvi i fins i tot revolució dins del partit; però tampoc ens hem d'enganyar. És, merament, una purga amb la qual es castiga els amics de l'anterior cap perquè deixin lloc als del nou.
D'aquests curiosos avatars de la política en va advertir ja en el seu dia Winston Churchill, qui qualificava els del bàndol de davant com a simples adversaris. «Els enemics els tinc al darrere, als bancs del meu partit», va aclarir el premier britànic a un periodista que li preguntava ingènuament pels secrets de la batalla parlamentària. «Cos a terra, que venen els nostres», resumia més sintèticament la mateixa idea Pío Cabanillas, polític galaic famós per les seves arts florentines.
Aquest afany pel degollament no respon a cap malvolença particular que puguin professar els membres d'un mateix partit. Com en altres famílies, no hi ha en això res personal, sinó la lògica del negoci a la qual apel·lava Don Corleone en certa famosa obra de Mario Puzo. Es tracta d'un problema aritmètic que la Bíblia explicita molt bé en l'afirmació que molts són els cridats; i pocs els escollits.
Els exclosos de les candidatures i, per tant, del paradís parlamentari, amenacen amb amotinar-se; però no hi ha perill que hagi d'acabar passant res. Molts d'ells esperaran, sens dubte, als resultats del 28 d'abril, que és la data del veritable Judici Final en el qual els electors espigaran entre l'oferta per premiar uns amb el govern i enviar els altres a l'oposició. Potser arribarà llavors l'hora de la revenja per als purgats. El cel del Congrés s'ha posat caríssim.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit