Prometen molt poc els aspirants a governar el país; i no perquè no tinguin talent, sinó perquè són -literalment- gent poc prometedora. A hores d'ara ja haurien d'haver ofert als seus clients l'abandonament de la Unió Europea, una nova moneda, cases per a tothom i dos bolígrafs de regal; però què va.

El màxim que han arribat a prometre fins ara són minúscules rebaixes d'impostos o la vacunació obligatòria dels xavals a les escoles. Amb això no s'excita la libido de l'elector, que últimament manifesta a Espanya -i Europa en general- una certa propensió a les emocions fortes. Fixeu-vos per exemple en els britànics, que van votar a favor de deixar-se anar de la UE i ara no paren de demanar pròrrogues i penals.

Ni tan sols Podem, que fa tres anys demanava la sortida d'Espanya de l'OTAN i un sou sense feina per a tothom, destaca aquesta vegada per les seves demandes trencadores. L'impuls inicial sembla haver-se apagat fins al punt que ja només es queixen per com de malament els tracten els grans mitjans de comunicació (i no diguem ja les televisions, en les quals tot just se'ns apareixen els seus líders).

El seu lloc a la prestatgeria de productes antisistema l'ha ocupat un altre partit emergent que, segons totes les enquestes, traurà el cap al Congrés després de les eleccions d'abril. Vox s'assembla als d'Iglesias en el seu copiós i hàbil maneig de les xarxes socials; però tampoc és que prometi grans novetats. Ben al contrari, la seva proposta passa per fer marxa enrere al rellotge per tornar als vells temps racials del cigaló de Magno, dels bous i de les senyores obedients i a casa. Proposen, és cert, mesures radicals com la supressió de les autonomies i el retorn a l'anterior Estat unitari, gran i lliure en territoris de caça; però això és tant com llançar un brindis al sol. La realitat, que s'escriu en prosa, ha volgut que el seu primer èxit electoral es donés precisament en una comunitat autònoma, on contribueixen a la governació parcel·lària d'Espanya.

Es comprenen millor, d'altra banda, les dificultats del PSOE de Pedro Sánchez per fer grans promeses de l'estil de les que van portar Felipe González a la Moncloa. Aquells eren temps inaugurals en què un podia oferir 800.000 llocs de treball i la ruptura de les aliances militars amb l'Imperi. Res a veure amb les dificultats que avui presenta la idea de vendre socialdemocràcia a un país que ja té hàbits socialdemòcrates.

Tampoc el PP, tot i que l'aznarista Casado s'obstini a anar a rebuf de Vox, pot fer promeses grandiloqüents de canvi que inevitablement xocarien amb els desitjos de tranquil·litat de la seva clientela conservadora.

Potser passi, sense més, que Espanya és un país relativament pròsper, liberal en matèria de costums i socialdemòcrata com manen els cànons europeus, en els quals no encaixen les ofertes dels venedors de locions contra la calvície. Per aquest motiu els candidats, tot i que cridin molt i es consideri que estan de corruptes i malfactors entre si, es retreguin a l'hora de fer promeses espectaculars per atreure el vot.

Al cap de quaranta anys de democràcia -primer light i ara normalment-, aquí ja s'ha promès gairebé tot, excepte la rebaixa en el preu del vi i l'aprovat general per als estudiants. Va passar ja, segurament per bé, l'època dels líders prometedors.