Espanya és el país amb el tren d'alta velocitat (TAV) menys utilitzat del món. I també el que posseeix el tren «amb menor intensitat d'ús» de la seva infraestructura en l'àmbit mundial, composta de més de 3.000 quilòmetres. Segons dades de la Unió Internacional de Ferrocarrils, el TAV obté menys de 15 viatgers per quilòmetre enfront dels 83,92 d'Alemanya o els 49,61 de França, els dos països, juntament amb Espanya, amb la xarxa més gran d'alta velocitat. Això per no comparar-ho amb els 166,44 viatgers del Japó o els 62,87 de la Xina. La història ferroviària espanyola està farcida de més desencerts que encerts des de la seva creació al segle XIX, començant per la decisió d'implantar l'ample de via ibèric en contra de la resta de països europeus. Explica també l'economista Germà Bel en el seu llibre España, capital París que «les polítiques de transport en els països del nostre entorn han tendit a prioritzar l'aportació de les infraestructures a la productivitat i a l'activitat econòmica. En el cas d'Espanya, per contra, l'objectiu d'ordenació territorial en el marc d'una preferència específica per l'ordenació del poder polític (la centralització) ha sigut dominant». L'exconseller d'Obres Públiques Pere Macias va resumir perfectament la història ferroviària espanyola en el títol d'un llibre seu: «Via ampla, ment estreta».
Aquesta setmana, el dimecres 10, s'han complert cinquanta anys de la desaparició del tren de via estreta entre Girona i Sant Feliu de Guíxols després de 77 anys d'existència i d'haver afavorit les relacions socials, comercials i industrials dels municipis per on circulava. El pròxim 5 de juliol també es complirà mig segle de la clausura del tren Girona-Olot. Per tant, fa cinquanta anys es tancava el capítol dels Carrilets i de la tradició ferroviària de les comarques gironines. Des d'aleshores, el territori només compta amb les línies que van de Barcelona a Portbou, la del TAV a França i la deficient que va de Barcelona a Puigcerdà (tres hores de trajecte). La resta del territori està mancat de connexió ferroviària. Els Carrilets van tancar perquè eren deficitaris i havien quedat obsolets davant la progressiva modernització de la societat els anys seixanta: s'iniciava la universalització del cotxe. Va faltar amplitud de mires per preveure el paper que hauria d'exercir el transport públic en el futur. Només calia haver mirat els països del nostre entorn europeu. En lloc de reformar i modernitzar les xarxes ferroviàries, es va optar per tancar-les. Un error històric que paguem car amb contaminació, consum d'energia i proliferació de carreteres que ens hauríem pogut estalviar.
