Les eleccions generals es van tancar amb un gran èxit electoral de Pedro Sánchez. El PSOE torna a guanyar després d'onze anys i amb un líder que en el seu moment fou rebutjat pel seu propi partit. En solitari, amb un assessor com Redondo, i amb un grup reduït de col·laboradors, va engegar una travessia del desert que va acabar en la secretaria general del PSOE i en la presidència del Govern, gràcies a una moció de censura que castigava els casos de corrupció del PP.

Menys d'un any a La Moncloa li ha permès dissenyar una estratègia que passava per recuperar molts votants. Era conscient que mossegaria de debò l'electorat de Podem i que a la vegada l'aparició de Vox trencava el PP, que enceta una crisi que no se sap com pot acabar.

Si aquests dos condicionats s'aconseguien, Pedro Sánchez revalidaria amb facilitat La Moncloa. I així ha estat. Avui s'ha guanyat la credibilitat dels espanyols i a la vegada ha conformat unes llistes que porten el seu segell personal.

Amb tot, Sánchez haurà de pactar i tot fa pensar que podrà assolir els suports de Pablo Iglesias, el PNB i ERC. Al Senat ja no es parlarà del 155 atès que els socialistes recuperen la majoria després de vint-i-tres anys a l'oposició.

Ciutadans també assolí un bon resultat i va restar a les portes del sorpasso, però Albert Rivera es pot convertir en el cap de l'oposició, davant la disbauxa del PP. La formació taronja multiplica els resultats, llevat de Catalunya, on sembla que ha tocat sostre. Ara caldrà veure si els liberals saben gestionar el resultats i no es perden en el combat diari entre els seus adversaris del PP i Vox.

El PP no ho tindrà fàcil en aquests propers mesos. Pablo Casado no va dimitir, malgrat el ridícul. Les eleccions locals, autonòmiques i europees són a tocar i el remei podria ser pitjor que la malaltia. Amb tot, els ganivets aviat correran pel carrer Gènova i més quan Casado va escombrar una bona part de candidats que compartien posicionaments amb Mariano Rajoy i Soraya Sáenz de Santamaría. Els conservadors han desaparegut del País Basc i a Catalunya només s'emporten l'escó de la paracaigudista madrilenya Cayetana Álvarez de Toledo, que no ha estat la salvadora de la pàtria que molts desitjaven.

A l'arc parlamentari hi apareixeran vint-i-quatre diputats de Vox. Seran l'anècdota parlamentària i de la mateixa manera que han arribat no ho tindran fàcil per sumar més adhesions. La ultradreta pot gaudir d'una representació, però d'aquí a marcar l'agenda política hi va un bon tros. Malauradament aquest ha estat un dels errors de Casado i Rivera, que s'atemoriren davant les provocacions ràncies i casposes de Santiago Abascal.

A Catalunya, un gran resultat d'ERC. En els propers mesos es pot convertir en l'autèntic pal de paller de la política catalana. Mentre actuen sota les sigles del partit, han demostrat portes enfora una bona unitat interna, tot respectant els lideratges que avui són a la presó de Soto del Real. Els republicans poden jugar un paper fonamental en aquesta legislatura i tant de bo Rufián sàpiga defensar els interessos del país i no protagonitzar les pallassades que tot sovint esgrimeix per fer-se notar.

Els de Puigdemont han perdut un escó i veurem què passa en l'espai convergent en un futur. Sense sigles reconegudes i sense debat polític, s'han convertit en una colla de seguidors d'un messiànic que a poc a poc s'ha envoltat d'una colla de llepacrestes de tot tipus d'ideologies. Hauran de reflexionar de valent si no es volen veure escombrats per ERC. El 15 a 7 és una golejada que podria fer pensar que en les properes eleccions municipals poguéssim veure altres tipus de pactes. A Barcelona, Maragall mira de reüll Colau i Collboni. Compte, que potser venen canvis de parella importants.