Les aptituds creatives del Dalí nen van poder créixer gràcies al guiatge d'uns mestres de dibuix, de l'estímul d'uns companys que volien ser pintors, de l'existència prèvia d'artistes empordanesos i del suport dels cercles intel·lectuals i econòmics locals. Un cop dominades les eines artístiques, Dalí va buscar un llenguatge propi. I va produir obres provocadores, a anys llum del que estaven fent els seus veïns.

La magnífica exposició El país dels cuiners ens permet plantejar-nos si, en el cas del tsunami creatiu protagonitzat per Ferran Adrià, s'hi pot superposar alguna pauta prèvia semblant. Tot i que la revolució culinària d'Adrià sol considerar-se una fita excepcional, alienígena i deslligada del seu context, la mostra té la virtut de traçar un mapa de connexions amicals o laborals del cuiner, que permeten vincular-lo, amb discontinuïtats, a l'ecosistema gastronòmic preexistent del país. Al mateix temps, l'exposició serveix per vindicar i fer valdre la feinada prèvia dels germans Durán, de Josep Mercader i d'altres restauradors de la comarca. Un reconeixement merescudíssim.

Dalí, recordem-ho, no va crear el surrealisme: va recollir les llavors del moviment, va fer-lo evolucionar i, a través dels mass media, se'n va acabar erigint en l'encarnació física. Adrià, en canvi, sí que ha estat el pare, la mare, el fill i l'Esperit Sant d'un corrent que ha canviat l'alta cuina moderna, i ha inventat un nou llenguatge culinari que ha acabat creant escola. Igual que el surrealisme. De fet, l'esferificació i la desconstrucció ja són tan universals i trasbalsadores com qualsevol imatge d' Un chien andalou.