La sensació de la setmana ha estat l'anunci del que sembla un principi d'acord entre PSOE i Podem per posar en peu un «Govern de cooperació», fórmula política nova de la qual no hi ha precedents. Fins ara, sabíem el que era, i com funcionava, un «Govern de coalició». Se solia donar quan cap de les forces en presència tenia els vots necessaris per governar en solitari; o amb ajudes parlamentàries puntuals en el cas que la línia que marca la majoria absoluta estigués a l'abast de la mà. En aquest moment adquirien enorme valor els vots de les minories més minoritàries i entràvem al bonic joc del mercadeig o de l'anomenada «geometria variable», segons expressió al gust dels politòlegs. És a dir, unes vegades es pactava amb uns i altres amb uns altres a canvi de més visibilitat davant l'electorat o d'avantatges per al territori on eren predominants. Els nacionalistes bascos i catalans van ser durant aquests anys un clar exemple del que dic. A Espanya, excepte en governs autonòmics i municipals, no es va donar mai un «Govern de coalició» quan és una fórmula d'ús comú en la resta de les democràcies europees. Una mancança que els politòlegs atribueixen a la manca d'una «cultura de pacte» entre la nostra dirigència i també a un soterrat «guerracivilisme» que hem heretat durant el trànsit de la dictadura a la monarquia parlamentària.

El PSOE, sota el lideratge de Felipe González, va aconseguir tres majories absolutes i el PP, dues: amb Aznar i Mariano Rajoy als comandaments de la nau. D'aquestes cinc majories absolutes (que van degenerar en greus corrupteles) els electors en van sortir escarmentats i ara hem convingut a preferir el multipartidisme al bipartidisme en la creença que no pot lliurar tot el poder a un grup determinat. I en aquestes estem ara. El PSOE de l'audaç Pedro Sánchez, que té la majoria minoritària, hauria preferit pactar un Govern de coalició amb Ciutadans, però el partit d'Albert Rivera, que va exhibir durant un temps una lleu coloració socialdemòcrata en alguns dels seus plantejaments, ha entrat de ple en la disputa al PP del lideratge del bloc de dretes, i aquesta possibilitat de moment s'ha esfumat. I vist que navegant cap a la seva dreta no es donaven condicions favorables s'ha girat a la seva esquerra per assegurar-se almenys els vots de Podem, que són imprescindibles per assolir el Govern.

El problema rau en el fet que el senyor Iglesias vol almenys dos ministres en aquest gabinet i sembla rebutjar l'oferta socialista de nomenar uns progressistes independents al gust de la formació estatge. Per desencallar el va encallar, i per guanyar temps, el PSOE i Podem s'han inventat la fórmula del «Govern de cooperació», que ningú sap explicar en què consisteix. Cooperar amb el Govern des de dins del Govern? Cooperar des de fora? Cooperar des del Parlament només? El senyor Iglesias sembla preferir la primera fórmula perquè no es fia que el seu soci, una vegada en el poder, recordi les seves promeses i no els traeixi. Segons ha dit, aquesta mateixa jugada ja la hi ha fet altres vegades i està escarmentat. La recíproca desconfiança no sembla el millor auguri per a una relació estable.