Per ser moderadament feliç, en faig prou amb un parell d'esportives. I, si estan desgastades, millor. Vol dir que m'han portat d'aquí cap allà. Una campanya molt xula de Camper va ser aquella que ens aconsellava: Walk, do not run. La simplicitat és revolucionària. Anar caminant als llocs, també. Requereix temps, això que ara amb prou feines tenim.
Estem sotmesos a convocatòries i correus electrònics. Cal respondre als missatges i atendre les notificacions. Anem amb el rellotge trepitjant-nos els talons i vivim en un constant embús. Alguns passen mitja vida asseguts en una cadira i només fan servir les cames per desplaçar-se al lavabo, per apropar-se a la impressora o per sortir a córrer de manera compulsiva. La ciutat, els pobles i tot el que succeeix en els seus carrers passa desapercebut per a molts. Som addictes al cotxe. Sí, ho som; tot i que les conseqüències nefastes del canvi climàtic ja no són una amenaça, sinó una realitat. El fem servir per anar a comprar els diumenges (entre setmana ja no hi ha temps) i quan quedem per dinar, sopar o anar a la platja exigim poder aparcar davant. El cotxe ha inutilitzat el nostre cos.
Metges i treballadors socials gallecs s'han unit per promoure la iniciativa del passeig diari. Un programa que va començar sent pilot i que ara és una rutina institucionalitzada. Cada dia, a la mateixa hora, un grup de persones d'un barri queda per passejar. I ho fa durant hores. El resultat és la millora de la forma física dels participants (a qui, entre altres coses, els han baixat els nivells sanguinis de moltes coses dolentes dolentíssimes) i la consolidació de les relacions socials entre veïns, gairebé tots grans i afligits del mal del segle XXI: la maleïda solitud. Nietzsche deia que caminar li provocava un profund estat d'inspiració, mestre i deixebles peripatètics filosofaven mentre passejaven per jardins; Kierkegaard va escriure que el més important era no perdre el desig de caminar i els flâneur s'il·luminaven mentre vagaven pels carrers de París. I jo, que soc molt de creure a ulls clucs el que diuen els savis, he començat a practicar-ho seriosament.
Si vas a treballar caminant, arribes de millor humor i gestiones el temps més eficaçment. Si camines, socialitzes. Abans o després, el carrer esdevé un lloc de trobada i no només en un espai de pas. Si critiques la deixadesa de les empreses de neteja, el porcs que són alguns ciutadans o el mal estat de voreres, papereres i contenidors, ho fas amb coneixement de causa. Veus la diferència social entre els barris i la quantitat de petits comerços que han tancat. En caminar constates que grafiters i alguns propietaris de gossos necessiten un curset accelerat d'urbanitat. Que els bars han envaït l'espai públic amb el seu mobiliari, que falten zones verdes, bancs i que els semàfors ens deixen poc temps per creuar. Pateixes les glopades d'aire calent de les sortides dels aires condicionats i t'adones que hi ha façanes, amb cortines gastades, que amaguen inframons. Només si camines, descobreixes un racó de figueres flanquejat pel ciment. Els representants públics haurien d'anar a la feina caminant. Seria una bona escola i comprendrien alguns problemes dels ciutadans del carrer. I un consell: feu-ho amb esportives.
