Puigdemont ha acusat Pedro Sánchez de viure a Matrix per haver ofert un nou finançament per a Catalunya en lloc d'un referèndum d'independència. Puigdemont ha dit que Pedro Sánchez viu a Matrix, però ell viu a Waterloo, precisament per no haver entès el pa que s'hi donava. Hem parlat poc de la gran derrota que per a un home inquiet ha de ser viure a Waterloo. No és que cregui que haguem de parlar-ne gaire, però és millor viure en la certa irrealitat que cremar els dies en la belga inanitat -quin fàstic!
El problema de Puigdemont, i en general de la facció més irracional de l'independentisme, és que no calculen l'abast personal de les frases abans de pronunciar-les. Costa d'imaginar que un home vertebrat pugui acusar algú de viure a Matrix quan és ell qui ha protagonitzat el més delirant escapisme de la realitat, física i moral, i a més a més comprometent inútilment la seva vida, la dels seus familiars i la dels seus conciutadans. La derrota de l'independentisme no s'explica sense aquesta fatxenderia de casinet i ratafia, sense aquesta incapacitat per distingir la pròpia propaganda de la veritat, sense aquesta barra èpica de presentar-se com el salvador dels problemes que tu mateix has causat i exigint a sobre al front patriòtic que et mantingui mentre tu allargues l'escudella.
Perquè al·lucinacions a banda, el cas és que Puigdemont estaria disposat a arribar a qualsevol pacte amb Espanya que li permetés de tornar a casa, encara que fos al preu de no dedicar-se mai més a la política: així ho ha fet arribar a l'entorn del president Sánchez, mentre amb l'altra mà no es cansa d'agitar l'estelada. No només Puigdemont viu molt més en la irrealitat que Pedro Sánchez, sinó que un nou finançament és precisament el que l'expresident necessita per continuar morint-se de fàstic al casalot de Waterloo; i de ben segur que el noi d'Amer acceptaria conformar-se també amb un nou finançament per a la «comunitat autònoma» a canvi que el deixessin tornar a Girona.
Matrix va ser voler convocar eleccions i acabar declarant una independència com de broma per la cridòria i el renou d'algunes monedes de plata. Matrix va ser declarar una independència que no tenies preparada. Matrix va ser declarar la independència i no defensar-la. Matrix va ser aquell migdia al bar de tapes del teu poble. Matrix va ser manar al teu govern que dilluns anés com si res a treballar mentre tu et fugaves d'amagat, deixant els teus companys a l'estacada. Matrix va ser que prometessis als teus votants que tornaries si podies ser investit president. Matrix va ser que repetissis l'engany a les europees, i sí, és cert: també fou Matrix que les dues vegades et creguessin.
Puigdemont ha fet de la ficció i de la mentida la seva manera de viure. Pinxo de rerepaís, carterista de tietes de bona fe -dements, pobretes, però benintencionades-, periodista de pam i pipa, illetrat entre Cuyàs i Rahola, col·laborador de col·laboradors d'ETA, que a més a més t'enreden, perquè és un pèssim advocat aquesta xilena histèrica que vampiritza la feina i el prestigi dels altres, facturant-te com si fos un geni quan és només i exactament el que fou descrit en la seva condemna. Els seus dies comencen a acabar-se.
Després de tantes lliçons, després de tanta audàcia, després de tantes exhibicions d'arrogància i de superioritat moral, vet aquí que el «pollastre de collons» ha canviat de bàndol i un Puigdemont curt d'armilla, envoltat d'un desolador Cottolengo polític i intel·lectual, es ven a qualsevol preu que li permeti tornar i deixar-ho córrer, mentre continua enganyant els seus fidels per fer-los servir d'esquer, de carnassa, de xantatge a l'Estat, no pas a canvi de cap alliberament nacional, sinó de la simple -i tan simple- qüestió personal i sectària que el procés sempre ha estat.
Aquest, aquest és el que acusa de viure a Matrix el president del país que volia destruir i no li ha fet ni una esgarrapada. Aquest és el de la democràcia, el del somriure, el de la llibertat, arrossegant-se com un pidolaire demanant diners, arrossegant-se com un analfabet entre els naufragis de l'escriptura més baixa del país; arrossegant-se tot ell per fer veure que vetlla per tots nosaltres i l'única cosa que en realitat vigila és que no notem que ha extraviat qualsevol possible dignitat. L'independentisme serà sempre carn de canó del primer ximple que passi, del primer xarlatà, del primer fantasma mentre continuï conformant-se amb totes les categories de la baixesa. Perquè el pitjor que pot dir-se de Puigdemont, i de Catalunya, és que un milió i escaig de catalans se'l va creure i va votar-lo i se'l va tornar a creure i el va tornar a votar i aquest és l'endarreriment, i aquesta és la derrota, i aquest és el tristíssim camí cap enlloc d'un país que té intel·ligència i tremp i talent per dedicar-se a coses francament millors.
