Tinc un conflicte, què puc fer?

És una pregunta de difícil resposta. D'entrada, penso que ningú té previst a la seva agenda tenir conflictes. Entre les coses que ens plantegem a l'inici de temporada hi ha anar al gimnàs, aprendre idiomes, millorar a la feina o dedicar més temps als fills. Ningú es planteja que tindrà conflictes, i molt menys que els aprofitarà com una oportunitat per millorar les seves relacions.

El conflicte és viscut com una anomalia, quelcom a evitar a qualsevol preu. I si, per desgràcia, ens hem topat amb un, o bé l'evitem o bé el tractem d'eliminar com si fos una malaltia. Sovint pensem que els conflictes són situacions que els passen als altres, en un pensament propi d'adolescents, i que tenen el seu origen en una manca de capacitats dels que els pateixen. Quan escoltem gent relatant conflictes familiars, veïnals, escolars, comunitaris... pensem que allò és quelcom que no té a veure amb nosaltres, que no ens passarà mai.

Però fem un petit exercici d'introspecció: qui no ha tingut un conflicte amb la parella o amb la família extensa?, qui no evita les reunions de la junta de propietaris perquè són un àmbit propici a la discussió i al conflicte?, qui no ha tingut dificultats amb un mestre o amb una altra família de l'escola? Siguem clars: vivim en conflicte. Som éssers socials. La nostra naturalesa humana es construeix a partir d'un seguit d'interaccions comunicatives. En aquestes es contrasten contínuament necessitats, interessos i desitjos. A la comunicació verbal i les seves carències i malentesos associats, hi hem d'afegir la complexitat de la comunicació no-verbal. Els nostres espais de socialització (feina, veïnat, organitzacions, espai públic...) cada cop són més complexos i estan sotmesos a més variables. Per tant, tenim i tindrem conflictes. Cal començar-los a viure amb tranquil·litat. Cal respirar. Cal conviure de forma positiva amb els nostres conflictes.

Pascual Ortuño, magistrat de l'Audiència de Barcelona i exdirector de l'Escola Judicial Espanyola, enumera en el seu llibre Justicia sin jueces tres estratègies errònies per abordar conflictes: 1) negar la seva existència, 2) no gestionar-los degudament deixant-los «podrir» esperant que desapareguin; i 3) pretendre treure un benefici propi a situacions conflictives.

Afegiria, a més, aquesta tendència tan pròpia de les suposades «societats satisfetes» de delegar la resolució de les nostres controvèrsies en tercers als quals atorguem un poder que no tenen (policia, advocats, jutges...). Evidentment que aquests estaments tenen els seus respectius poders institucionals que els atorga l'ordenament jurídic. Però sovint la seva intervenció no només no resol el problema, sinó que empitjora les relacions entre les persones que litiguen i acaben implicant «posar més llenya al foc».

En aquest sentit, els avanço algunes orientacions que aprofundirem el proper 18 de setembre a les 18 hores en la meva conferència Tinc un conflicte, què puc fer? amb motiu de la sessió informativa de la 15a edició del postgrau de Resolució de Conflictes Públics i Mediació Comunitària de la Universitat de Girona, Fundació, UdG: Primer, cal entendre que els conflictes són naturals i consubstancials a la nostra naturalesa humana. Segon, cal dotar-nos de noves estructures de pensament en la resolució de conflictes que ens facin passar d'una visió confrontativa a una de cooperativa. Això implicarà noves eines per analitzar-los i noves estratègies per a comunicar-nos de forma proactiva. I en darrer terme, si sols no podem, si necessitem la presència d'un «tercer», demanar ajut als professionals del sector. Professionals especialitzats en l'acompanyament d'aquells qui travessen dificultats per a comunicar-se de forma positiva, generant marcs de confiança i les condicions necessàries per aprofitar els conflictes com a oportunitats de millora individual i col·lectiva. Potser així els mediadors deixarem de preguntar-nos per què costa que la gent demani els nostres serveis.