28 de setembre de 2019
28.09.2019
Diari de Girona

EL gran silencI

28.09.2019 | 01:01
EL gran silencI

La meva amiga Petra és bastant sàvia. Té aquest tipus de saviesa associada als que fan servir el sentit comú. Escolta més que parla. Observa més que pensa. No se li'n va l'energia per la boca com a molts, entre els quals, ai, quina desgràcia, m'hi incloc. Té el do d'intuir l'essència del problema i simplifica. Durant el cafè de mig matí, una companya explica la seva desesperació intentant que el seu fill li faci cas i compleixi les seves obligacions. Que estudiï més, que reculli els seus calçotets i que faci el seu llit. Ha entrat en el cercle viciós de repetir i repetir i, com a contrapartida, ell ignora la lletania. Davant aquest sudoku pedagògic, que és el pa nostre de cada dia, Petra és clara. El teu fill sap què esperes d'ell i coneix les conseqüències de l'incompliment? Sí. Doncs, ja està. No parlis més i actua si cal. Elemental, estimada mare a la vora de l'atac de nervis. Perdem energia parlant i repetint les coses en excés.

Admiro l'actitud d'una àvia que dona llargues a la seva neta, mentre aquesta té una enrabiada de categoria al passadís de galetes i xocolates d'un supermercat. La nena crida, es rebolca com una croqueta i s'ha posat de color granat, però l'àvia és la viva imatge dels tres micos savis. Aquests que ni veuen, ni escolten, ni diuen el mal. És a dir, ni cas. Coincidim a la cua i les aigües han tornat al seu curs. La nena taral·leja el tra tra de Rosalía i l'àvia gaudeix de la serenitat de qui sap que porta la paella pel mànec. Aixeco el polze dissimuladament i ella em xiuxiueja: «Cal ser impassibles davant les tonteries. Ja els passarà». Brava bravíssima.

Aquest any, quaranta-quatre dones han estat assassinades. Són víctimes de la violència masclista. Una d'elles va ser gravada pel seu agressor, mentre agonitzava per una hipoglucèmia. A Sandra i a Adaliz les van matar davant dels seus fills i la parella d' Ika va decidir assassinar-la clavant-li diverses ganivetades al tòrax i l'abdomen. Quaranta-quatre projectes de vida tallats, quaranta-quatre famílies destrossades, quaranta-quatre velleses impossibles. Els silencis, en general, m'agraden. Els minuts de silenci, no tant. Són formalismes que actuen com a analgèsics immediats i que semblen eximir d'un compromís futur. Avui em poso un llaç, avui abaixo el cap, callo una estona i aplaudeixo amb gest contrit, però, demà? Sense mesures contundents en favor de les víctimes i posicionaments sense fissures, són gestos que valen el mateix que el paper mullat. I als fets em remeto, després de veure el gran paper entre l'alcalde de Madrid, José Luis Martínez-Almeida, i un dels seus socis al govern. Només els irresponsables i els de qüestionable catadura moral s'atrevirien a boicotejar un acte respectuós i a negar que aquesta societat pateix el tremend problema que hi ha alguns homes que assassinen dones pel sol fet de ser dones.

Tant de bo n'aprenguéssim una mica de la Petra i de l'àvia: ni cas. Ni càmeres, ni paraules, ni raons, ni respostes, ni mirades. Res. Indiferència i un gran silenci per als que no promouen la defensa dels drets i voldrien retornar-nos al segle passat.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook