27 de octubre de 2019
27.10.2019
Diari de Girona

A quin cost?

26.10.2019 | 23:38
A quin cost?

Pedro Sánchez l'encerta en no intensificar la resposta institucional, conscient que la prudència resulta sempre millor consellera que la sobreactuació. És el resum de la doctrina Kennan –contenció i mà estesa– que va inspirar la política americana durant els llargs anys de la Guerra Freda. Contenció per evitar danys majors i ruptures de línies vermelles. Contenció per explotar les contradiccions internes que minen l'independentisme català, situat en aquesta cruïlla entre el descobriment del mur de la realitat i la voluntat de perseverar en un pensament màgic d'inquietants conseqüències. Contenció, en definitiva, com a mostra de la fermesa de l'Estat. I mà estesa, per descomptat, perquè –com recordava fa uns dies en una brillant intervenció la ministra Calviño– després de la calma serà inevitable explorar la potencialitat del diàleg i els compromisos dins el marc de la llei. Sánchez l'encerta, igual que l'encerta Casado, mantenint-se en la prudència, més enllà de maldestres relliscades retòriques. Els dos miren de reüll les eleccions del proper 10 de novembre, segurament les més complicades i perilloses que ha viscut la democràcia espanyola. Almenys en aquestes últimes dècades.

Complicades i perilloses no només per la sentència del procés, sinó per la sobtada consciència de la profunda crisi d'Estat que patim. El malestar territorial i el 15-M s'han metamorfosat en un remolí nihilista amb arestes autodestructives que aspira a demolir el sistema constitucional. Les pitjors patologies d'aquesta última dècada (la substitució de la democràcia per un règim merament plebiscitari, el menyspreu cap a les lleis i les institucions, l'empobriment intel·lectual del debat públic i dels representants polítics, l'assumpció del pensament màgic com a principi rector, els vicis de la partitocràcia, etc.) s'han multiplicat fins al punt d'enfosquir les virtuts tradicionals del parlamentarisme liberal. Res que no haguem llegit abans, res que no sigui preocupant per les seves possibles conseqüències. I, com és lògic, sense grans pactes d'Estat difícilment se surt d'una crisi de semblant magnitud.

Complicades i perilloses també perquè l'escalada de tensió convida als extrems. René Girard va escriure un llibre molt lúcid sobre això partint del clàssic tractat sobre la guerra de Clausewitz. Arribats a un punt, els extrems es tornen indistingibles en l'ús de determinats mecanismes mentals per més que defensin objectius oposats. És una dinàmica destructiva que es retroalimenta constantment, que es vesteix amb la roba d'una falsa puresa i, sovint, amb les millors intencions morals. I així pretenen autoenganyar-se.

Les últimes enquestes ens parlen de l'enfonsament de Cs i de l'ascens de Vox, de la caiguda relativa del PSOE i de la pujada dels populars, de la consolidació del vot independentista i del manteniment del sòl electoral de Pablo Iglesias. Serà interessant observar si es consolida el vot moderat de les últimes generals o si l'humor de la societat apunta ja en una altra direcció. Hi pot haver motius per l'últim: l'inexplicable de repetir eleccions, quan una majoria d'espanyols havia votat precisament a favor del pacte. I les imatges que han arribat de Catalunya, de les quals ningú –sigui de la ideologia que sigui– surt indemne. Complicades i perilloses perquè, si es confirmen les enquestes, l'única sortida viable seria una gran coalició que no sembla haver madurat encara. L'inevitable sempre arriba, però de vegades tard i malament. A quin cost?

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit