Aquests dies em ve el record del clima universitari dels anys 70, quan no paràvem de fer assemblees i vagues. Era la fi del franquisme i els joves no acceptàvem aquella manera de fer del dictador, conscients que allà no hi havia futur per a nosaltres. La lluita era la millor manera de guanyar el futur, a més d'estudiar per ser bons professionals. Recordo bé les ganes que tenia de ser un bon enginyer, d'aprendre mètode, de saber... em va quedar gravada la visita que vam fer amb el professor de química a la Fira de Barcelona per veure Expoquimia: vaig descobrir el món al qual volia dedicar-me.

Durant anys no he entès les generacions que ens van succeir. Van deixar de queixar-se, va gairebé desaparèixer el voluntariat i l'única cosa que volien els estudiants era tenir un títol. Sovint es podia sentir molts joves que el que volien era ser corredor de borsa per fer-se rics. L'individualisme s'havia apoderat de tota la societat, dels joves també. Però heus aquí que, de cop i volta, els joves han tornat a sortir al carrer a lluitar pel seu futur, que entreveuen molt malament. Com en els anys 70, els joves interpreten que l'embolic del món no deixa veure quin sistema social, econòmic i democràtic tindran. Veuen que el règim democràtic d'Espanya ha retornat als anys 70, amb maneres de fer que ja havíem superat. Observen que el canvi climàtic els deixarà una Terra difícil de viure i demanen solucions radicals. Els joves fan expressiva la seva frustració amb aquest món que els ha tocat viure, i fan bé.

Si els polítics catalans i espanyols no saben donar solució a les angoixes dels joves, no hi haurà solució. Espanya haurà d'emprendre un període de reflexió per veure què li passa, que no sap negociar a cap espai, ni amb Catalunya ni entre partits polítics per fer govern. Dins de la política espanyola s'han infiltrat i estès novament moltes maneres de fer dels anys de Franco i que havien estat normals en la història de les colònies i dictadures: l'autoritat no es discuteix encara que no sigui justa, mà dura contra els qui hi estan en contra, inversió de recursos d'Estat per frenar els disconformes, ús de la violència com a monopoli de l'Estat, aplicació de reaccions dures a qualsevol acció... Tant és així que abans d'ahir vaig llegir a un periodista dir que en els segles XIX i XX les elits feien servir l'exèrcit per fer cops d'estat i ara feien servir l'aparell judicial. És una manera de veure-ho.

Era qüestió de temps que els joves es revoltessin, no només per donar cobertura als seus pares i avis que es manifestaven per la independència, sinó perquè el seu futur no es veu per enlloc. Sorprèn que en altres punts d'Espanya els joves no es revoltin per molts dels arguments dels d'aquí, una mostra més de la diferència social i psicològica entre Catalunya i Espanya. Però ara els joves tenen eines que als anys 70 no teníem: les xarxes socials. Un grup de WhatsApp és una eina que uneix, que identifica i que ajuda a enfortir una tribu facilitant que els arguments circulin a la velocitat de la llum. La mateixa cosa cal dir de Twitter, Instagram o altres aplicacions que els joves utilitzen fins arribar a la sofisticació de l'aplicació de Tsunami Democràtic (385.000 seguidors a Telegram), on el programa sap on ets i et proposa fer una acció al teu entorn amb altres usuaris. Pretendre frenar la utilització d'aquestes eines és no entendre com funciona el món actual; com diu el refrany, voler posar portes al camp.

Voler resoldre aquest panorama amb la imposició no portarà enlloc, només a amplificar el conflicte. A més repressió, hi haurà més manifestacions i accions al carrer. Com més sofisticades siguin les accions dels joves, més difícil serà contenir-les, i això afectarà la nostra economia empobrint-nos, i de retruc als espanyols, en un moment en què caldria prendre mesures importants per redirigir l'economia cap a nous models que comencen a entrar.

Els joves necessiten veure solucions al seu futur, entendre per què la globalització que ens havien venut com a generadora de riquesa ara es torna desglobalització. Han de poder entreveure què passarà amb la robotització i la intel·ligència artificial, com quedaran els llocs de treball. Han de poder entendre si hi haurà accions que frenin el canvi climàtic i que els permetin adaptar-se al lloc on viuen o si hauran d'emigrar per sobreviure. Necessiten escoltar solucions per les quals lluitar i, si la solució que entreveuen és la independència, l'agafaran com a objectiu principal. Això mai es pot combatre per la força ni per la imposició.

Els joves necessiten un objectiu per posar-hi il·lusió, que és el que els estira a treballar i a formar-se. La il·lusió és l'energia potencial que després es transforma en treball, i ells la necessiten perquè n'han de crear molta per satisfer tota la seva vida laboral. A la meva edat amb poca il·lusió ja passem, però ells no, en necessiten molta.

Aquells joves que érem en la lluita dels anys 70 vam ocupar tots els llocs de governança de la nova societat democràtica, nascuda de la Transició, i ara arriba la fi laboral coincidint, sembla, amb la fi d'aquell règim del 78. Vam ocupar partits polítics, sindicats, llocs de funcionaris i direccions d'empreses. Serà molt important que els que ens substitueixin, aquests joves digitals, hagin tingut també una formació de lluita, perquè els vertaders líders sorgeixen de moviments de combat que s'hagin forjat en el pacte, l'estratègia, el risc i la il·lusió.