L escena s'ha repetit aquests dies. Com a mínim en dues de les gran localitats de la demarcació: Olot i Lloret. Amb l'anunci de les ordenances fiscals per al proper any, un grup de veïns s'indigna, s'organitza a través de les xarxes socials, recull signatures i es presenta al ple que ha d'aprovar-les per mostrar la seva indignació.
En el cas d'Olot, la rapidesa de l'organització ciutadana i el volum de signatures recollides i de persones que es van presentar físicament al ple fa que aquest s'hagi de suspendre i el govern rectifica l'increment previst de manera considerable. Del 14% d'increment previst a l'IBI i el 14,8% a l'impost de la recollida d'escombraries es passa al 4 i el 4,8%, respectivament. Una rectificació considerable venint d'un dels pocs governs amb majoria absoluta.
Aquests dos casos ?Olot i Lloret? són molt recents i estan marcats per les ordenances fiscals, però en els darrers temps hem vist el xoc entre posicionaments de diferents governs i l'opinió d'una part important de la ciutadania. I el que és rellevant és veure com es gestiona en cadascun dels casos. Ho hem vist amb molts temes i en els darrers temps sobretot en moltes decisions que tenen de fons el procés polític que viu el país, però també en relació amb infraestructures que impacten en certs municipis o en equipament polemics. Fins i tot ho hem vist a l'inici d'algun mandat amb la pròpia composició del govern.
El que és interesssant en aquests casos, més enllà del resultat final, és la gestió que fan els diferents governs de la participació ciutadana i com l'inclouen en la presa de decisions. I en segon lloc, comprovar la solidesa dels lideratges locals. És a dir, si saben diferenciar el que és una simple decisió política del que és estratègic per al seu poble o ciutat i si són capaços o no d'aguantar la pressió dels seus veïns quan creuen que la decisió és realment necessària.
Em temo que en l'àmbit municipal ens trobem amb tres realitats que fan difícil la gestió de situacions com aquestes. La primera és la dificultat que tenen molts alcaldes i membres del govern de percebre el pols del carrer. Ja sigui en el camp polític com social. Molts partits han deixat de tenir implantació social i els costa percebre com està la gent i els corrent d'opinió que es coven en el si de la societat. Això fa que es prenguin decisions sense ser conscients de com caurà entre l'opinió pública. La segona realitat és la manera d'entendre la participació ciutadana i la gestió que en fan els governs. La majoria de governs municipals han entès que la gent vol participar en la presa de decisions que els afecta i és per això que els processos participatius s'han estès arreu. Però sempre encotillats en partides per a barris, en una part petita dels presssupostos o bé en coses gens importants sobre la ubicació o la decoració de cert equipament. Òbviament aquests processos acaben en un fracàs de participació. No han entès el que demana el ciutadà als seus representants. La gent no vol decidir el dia a dia o sobre el pipicà del barri. Per això ja hi ha els governs. El que realment volen són governs oberts a la participació i que estiguin disposats a obrir la participació quan hi hagi un tema que preocupa als ciutadans. Ho hem vist a Olot, ho hem vist en tants altres casos. No es tracta de fer participar la gent en el que els governs volen sinó que quan els ciutadans ho vulguin ?perquè un tema els preocupa o els afecta? el govern s'obri a la participació i a la decisió de la gent. És un canvi de paradigma que costa molt d'entendre pel que es veu. Costa molt que els governs deixin de pensar en processos participatius per a barris.
I finalment, la tercera realitat és la dificultat de trobar lideratges sòlids que sàpiguen diferenciar el que és important del que no i que sàpiguen aguantar la pressió i el desgast si han de prendre decisions que no agraden als seus conciutadans. Es troben a faltar lideratges sòlids que siguin capaços de posar-se a la pell dels qui es queixen, que siguin capaços de fer pedagogia per fer entendre el perquè de la decisió i que alhora aguantin la pressió si creuen que allò és el millor. Avui, tot és una incertesa quan parlem de política, sigui en l'àmbit que sigui. I ens podem trobar des de lideratges que no aguanten la més mínima pressió fins a aquells que són capaços de suportar un gran desgast per decisions que són poc importants per a la ciutat. El que sí que sembla transversal és la dificultat que es donin les tres coses: saber copsar l'estat d'ànim del carrer, entendre com i quan la gent vol participar i tenir la visió per veure allò que és important i allò que no i tenir el coratge per tirar-ho endavant encara que això comporti desgast polític i personal. Esperem que això sigui la tònica dels temps que deixem enrere i que al llarg d'aquest mandat molts alcaldes i alcaldesses m'acabin desmentint. Així ho espero.
