Manuel Fraga va patir moltes ensopegades electorals fins que no s'adonà que, perquè el seu partit pogués guanyar unes eleccions generals, era imprescindible la unió de la dreta espanyola. Al final ho aconseguí i els democratacristians d' Oscar Alzaga i els liberals de José Antonio Segurado formaren part d'una coalició que fou imprescindible perquè anys més tard José María Aznar arribés a la Moncloa, mentre el fundador del partit es retirava a la presidència de la Xunta de Galícia.
El PP a les eleccions del mes d'abril arribà a mínims històrics. Els seus resultats foren pèssims. El 10-N recuperà alguns escons, però continua en hores baixes. El motiu principal d'aquesta reculada dels populars no ha estat altre que l'aparició de Vox en el panorama polític i els bons resultats de Ciutadans fins fa unes setmanes quan s'esberlà completament. La majoria de dirigents d'ambdues formacions militaren en el PP. Abascal i Rivera -les dues cares més conegudes- havien format part de les files conservadores.
Al llarg d'aquests darrers dies ja s'han escoltat cants de sirena perquè les restes de Ciutadans es dilueixin en el PP. Ha desaparegut de molts territoris i els seus deu diputats no deixen de ser simbòlics davant els grups parlamentaris dels seus socis de coalició a Madrid, Andalusia o Múrcia.
Què ha passat en pocs mesos perquè una força de caire centrista, que guanyà les eleccions a Catalunya fa dos anys, hagi encetat el camí cap a la desaparició? De primer, cal dir que Espanya no té una tradició de partits liberals. En democràcia tots han durat molt poc si no han tingut un substrat nacionalista en determinades regions. El CDS de Suárez, arrel del pacte que portà Rodríguez-Sahagún a l'alcaldia de Madrid, no va poder superar la pressió de la dreta i acabà desapareixent en el mateix moment que el líder se'n va anar a casa. La UPyD de Rosa Díez no passà de les dues legislatures i ara Ciutadans ha patit una sotragada històrica en perdre 48 diputats d'una tacada.
Què ha succeït? Com és possible això? Molt fàcil: enredar-se en una política de pactes suïcida que l'electorat progressista mai no entengué. Albert Rivera va creure que podia ser el cartell electoral de la dreta espanyola i tenir possibilitats d'arribar a La Moncloa. Havia guanyat unes eleccions a Catalunya i a la vegada aconseguia a l'abril igualar pràcticament els escons del PP. Alguns factòtums madrilenys li van fer creure que seria president del govern. Però la moció de censura de Pedro Sánchez el va matar políticament parlant. Tot i sabent que el líder socialista arribaria a la presidència del Govern, ell va fer el paper de la trista figura al costat d'un Rajoy que ni tan sols va seguir les intervencions parlamentàries a les corts.
Des d'aquell moment, Rivera només tenia un objectiu: fer caure Sánchez. Una opció totalment equivocada, atès que tot l'electorat no conservador l'abandonà. Amb un govern conjunt amb el PSOE, Ciutadans podia aportar l'estabilitat que necessitava Espanya en uns moments de crisi territorial i de ser a les portes d'una situació econòmica preocupant. Però no, Rivera va anar a la seva, es va casar amb el PP arreu i els de Vox en foren els padrins. La ultradreta era imprescindible en algunes institucions perquè Cs pogués gaudir de quatre cadires mal comptades a Madrid, Andalusia o Múrcia. Les eleccions municipals foren ja un símptoma del fracàs del tàndem Rivera- Arrimadas. Però l'emmascararen amb quatre pactes de vol gallinaci. Era l'inici de la fi de la formació mal anomenada liberal.
I així ara els de Pablo Casado intenten imitar Manuel Fraga. Volen sumar les restes del naufragi de Ciutadans i ja tenen Rosa Díez d'UPyD de telonera en alguns dels seus actes. Però amb Vox ho tindran més difícil, perquè van molt embalats.
Avui podem parlar ja del projecte frustat d'un partit que ho tenia tot a favor, però que en pocs mesos dilapidà l'èxit electoral a Catalunya -la majoria de dirigents abandonaren les seves responsabilitats al Parlament per anar-se'n a Madrid- i la possibilitat de formar un govern de coalició amb el PSOE. Inexplicable, de debò.
