19 de desembre de 2019
19.12.2019
Diari de Girona

El brexit i nosaltres

19.12.2019 | 00:45
El brexit i nosaltres

La victòria aclaparadora de Boris Johnson incrementa encara més la pressió sobre la Unió Europea. No a curt termini –aïllar qualsevol incertesa se saluda sempre amb goig des dels mercats–, però sí a mitjà i a llarg. En l'opinió pública continental s'ha imposat una visió esbiaixada i excessivament triomfant del que suposarà el Brexit; no per a ells per descomptat, sinó en clau interna per a nosaltres. La sortida britànica constata els greus problemes que afligeixen el projecte comunitari –la seva falta, diguem-ne, de poder magnètic– i només ens queda confiar que no sigui el preludi d'una fallida interna molt més definitiva. Polònia o Hongria dibuixen un panorama inquietant en aquest sentit, com també és simptomàtic –per altres raons– el profund malestar polític de societats com la italiana o l'espanyola. Sembla ingenu, en tot cas, defensar una Europa en blanc i negre, on uns són molt bons (i llestos) i els altres molt dolents (i ximples). De fet, els grisos resulten molt més significatius del que permet suposar la nostra habitual autosuficiència: sense gegants tecnològics ni una capacitat operativa real per defensar les fronteres, hi ha alguna cosa quimèrica encara a la Unió. La urgència amb què ara es vol accelerar el salt a una economia lliure de CO2 té tant d'emergència climàtica –segurament real, d'altra banda– com d'última esperança per a una economia, l'europea, que està perdent la batalla de la nova revolució industrial. La de la intel·ligència artificial, sense anar més lluny. O la de la biologia sintètica, per posar un altre exemple.

El fracàs europeu constitueix llavors el revers del Brexit, una força centrífuga i no centrípeta. Un alt executiu de la City es preguntava fa uns anys qui voldria estar associat a la zona geogràfica amb major estagnació del món: la UE com es percep ja un malalt global. L'argument, potser exagerat, apunta però en la direcció adequada: moltes polítiques no s'han plantejat bé i, massa sovint, han prevalgut els interessos concrets de les nacions sobre els del conjunt de la Unió. Amb la pressió asfixiant de Rússia i la bomba demogràfica que representa Àfrica, unides al desinterès cada vegada més gran dels Estats Units cap al Vell Continent, sorprèn la lentitud europea a l'hora d'articular un exèrcit propi capaç de defensar les seves fronteres, tant internes com externes. Sorprèn que, una dècada després de l'esclat de la crisi de les hipoteques subprime, amb el conseqüent deute sobirà, la Unió hagi avançat tan poc en el camp de la solidaritat financera i bancària. L'evident fractura social no ha donat lloc a una reforma profunda de l'Estat de benestar que ho faci viable, sostenible i eficaç. Sobre la nova Ruta de la Seda que pretén aixecar la Xina –sens dubte, la infraestructura de major rellevància geoestratègica de l'últim segle–, Brussel·les no té res a dir. O pitjor, diu el que diu però sense oferir alternativa.

Amb la seva victòria de la setmana passada, Johnson pavimenta el camí cap al Brexit. Com més aviat millor. D'aquesta manera, el Regne Unit podrà assajar la famosa via de Singapur caracteritzada per impostos baixos, seguretat jurídica i enormes inversions en R + D. Suposa també una nova oportunitat per decidir el futur de la UE. De no fer-ho, la vella Europa serà canibalizada per tres fronts: Rússia i la Xina per l'est, la incontrolable demografia africana pel sud i l'atlantisme americà per l'oest. És lògic: mancats de poder magnètic, serem atrets cap a altres pols. Es tracta senzillament d'una llei natural.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook