12 de febrer de 2020
12.02.2020

La llar de foc

12.02.2020 | 00:01

Des que passem uns dies de la setmana en una caseta de Fontanilles, situada dalt d'un petit turó que ens permet veure les grans extensions de conreu de gira-sols i blat de moro i els territoris arbrats de pomers i d'oliveres, i com a teló fons les illes Medes, he recuperat la llar de foc, cosa que em produeix una enorme satisfacció perquè res més entretingut, hipnòtic, addictiu, que encendre els tions i contemplar les flames alçar-se, com mans incandescents, que van consumint veloces la llenya, igual que una bestiola famèlica i insaciable devora tot el menjar que se li posa. Jo jugo amb el foc o potser és el foc que juga amb mi.

En molts domicilis se'n veuen, de llars de foc, però tenen una funció decorativa o una preuada reminiscència arquitectònica. Queda bonic al menjador, però la llenya és cara, embruta i porta feina. No l'encenen mai o en comptades ocasions. La llar de foc abans en molts domicilis era la cuina estiu i hivern, fes calor o fred.

Com que havia sojornat en cases pageses sempre a la llar de foc hi havia una cadena acabada amb una ganxo on es penjava una gran perola plena de menjar, teca pels porcs, i després que els homes se l'enduien, la mestressa hi posava una cassola on anava fent xup-xup l'escudella i carn d'olla. Asseguts a l'escó tots a l'hora de l'àpat. En moltes llars es menjava primer la carn d'olla, així s'anava coent la sopa, que es servia després, també en algun mas els homes, per refredar l'escudella, hi tiraven un got de vi.

La llar de foc està íntimament encesa en la meva memòria, com ho està a la tradició popular, i fins i tot ha donat un gènere literari menor: «els contes a la vora del foc», en els quals es mescla la rondalla, la vida de sants i la fantasia del conte. El foc m'abranda records de les meves vides anteriors. La més remota, de quan era un nen petit que tornava a casa amb els dits balbs i m'hi escalfava. També evoco els capvespres que ajudava a fer escalivades i m'agradava observar com es coïen els pebrots i albergínies i s'estovaven fins que la pell es desenganxava. En aquells anys m'agradava més la ceba al caliu que el pebrot. A casa a vegades ho acompanyaven amb arengades, torrades i raïm. També per esmorzar escalfava la llet amb un pot metàl·lic i em feia una torrada que untava amb mantega.

A la vora del foc en els dies més gèlids menjàvem carxofes, torrades i talls de carn. Rememoro amb afecte les tardes d'enraonades amenes amb el mestre, el senyor Bonsoms, que s'exilià a la Bretanya durant la Guerra Civil i gràcies al meu pare va poder tornar aviat. Em feia llegir la generació del 98, Pío Baroja i Azorín, però a ell li agradava Unamuno especialment perquè li va etzibar a Millán-Astray en plena Guerra Civil «que vencerien, però no convencerien».

Fa anys la Diputació de Girona va publicar un llibre ple de fotografies –vaig treballar amb el bon fotògraf Josep Maria Oliveres– sobre les més cèlebres festes populars que se celebraven a les comarques gironines motivades per un tema concret: menges típiques, flors, animals, esdeveniments històrics remarcables, tradicions, foc, etc. Vaig triar festes en què el foc era el protagonista o l'element cabdal, nits de Sant Joan, processons pel poble amb atxes, pirotècnia, corre-focs.

Abans l'ésser humà, abans del neolític inferior, anava a recollir el foc en les laves que vomitaven els cràters o, quan un llampec brandava un arbre, el mimaven perquè no s'apagués i servia per endurar la fatigosa nit de la prehistòria. El foc era un tresor efímer, que podia desaparèixer amb facilitat. Tanmateix, arribà el moment que els homes aprengueren a encendre foc fregant pedres o pals, dels que sortien guspires que es clavaven en la fullaraca seca i tot bufant aconseguien aixecar una flamarada.

Ja no havien d'anar a buscar el foc, ara sabien crear-lo i controlar-lo. Era màgic, perquè arribaren a la conclusió que el foc, una llavor ígnia, estava amagat dins les pedres i havien après a deixar que sortís, que es manifestés amb tot el seu esplendor. El gra de foc s'encenia, fructificava. Aquest descobriment, la creació del foc, va ser fonamental en el progrés, com ho seria la roda, i significà el que l'antropòleg Levi Strauss definí com el pas d'allò cru a allò cuit, que facilità la vida sedentària. Però igualment representà que els pobles avancessin en les terres ignotes del fred, impossibles de viure-hi sense la calor que ens regala el foc, ensems permeté fer més manejable la natura atès que aviat s'adonaren com amb la combustió podien fer instruments de ferro, no sols per a la guerra, sinó per millorar la vida domèstica.

Em fascina el foc, l'admiro en silenci atenent els seus dibuixos, com la flama s'eleva i s'ajup, s'amaga entre les brases o la forma com salta d'un costat a un altre espurnejant o treu els colors de dins dels tions els grocs i els vermells diamantins, i tot guspirejant els troncs es van fent caliu lluent, i finalment cendra. Un meu oncle de nom Agustí acostumava a dir-me que si li paguessin en or les hores que abstret, embadocat, s'havia passat davant la llar seria l'home més ric del món. No sé si la calor que es desprèn de la llenya endormisca l'esperit o l'aviva, a mi m'excita l'ànim.

No ha de sorprendre que el filòsof Heràclit d'Efes proposés el foc, que mai s'està quiet, com a símbol del moviment incessant. D'aquí deriva l'eufemisme: «Tot canvia, res és». Tot flueix, res és estàtic i inamovible. Les coses constantment deixen de ser per ser unes altres. Així nosaltres, immersos en el riu de la vida que ens portarà al mar.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook