Aquesta és la darrera columna que escric després de deu anys de fer-ho ininterrompudament, setmana a setmana, dijous a dijous, en aquest mitjà. Sembla un temps curt per a les velocitats actuals, però si mirem enrere la xifra no deixa de ser voluminosa, si fa no fa, 520 columnes a través de les quals he intentat mantenir una mirada crítica sobre aspectes molt diversos de la realitat. Una realitat que ens supera dia a dia i ens sorprèn tant per l'histerisme col·lectiu en el qual vivim de manera permanent com per l'estupidesa humana d'haver perdut tot el sentit crític que ens caracteritzava, davant allò que ens intenten vendre i col·locar dia sí i dia també.

Avui, ens agradi o no ens agradi, hem perdut les marques que feien possible distingir entre allò que era veritat o que estava verificat i entre allò que era simplement una mentida o pretenia manipular. Ja no sabem què és cert i què no ho és i, per tant, desconeixem on està la realitat. Simplement ens deixem endur per la riuada d'esdeveniments als quals donem tanta rellevància i seguim tant al minut, que semblen, cadascun d'aquests, els fets més destacats de la nostra història. Tot és important i tot s'ha d'explicar segon a segon com si ens anés la vida en aquell fet.

Ho deixo no perquè pensi que ja no tinc res més a dir o a opinar, sinó perquè crec fermament que la renovació sempre és bona i que de ben segur al darrere hi ha molts columnistes amb millors qualitats que les que jo, com a periodista de la vella escola, pugui tenir.

Permeti'm, però, una darrera reflexió sobre la necessitat de mantenir la mirada crítica però alhora de defensar la llibertat d'expressió. Ho deia Voltaire: «No estic d'acord amb el que dius però defensaré amb la meva vida el teu dret a expressar-ho». Seguirem observant, seguirem opinant i seguirem, des d'altres àmbits, aportant reflexions que ens ajudin a sobreviure en un món on tots som mitjans de comunicació, líders d'opinió i fonts d'informació.