06 de abril de 2020
06.04.2020
Diari de Girona

on som exactament?

06.04.2020 | 06:00
on som exactament?

Es com si despertéssim d'un malson intentant recuperar el sentit de l'orientació i la correcta percepció de la realitat. Pels testimonis dels que van viure una guerra, i igual que ells, la comprovació que no es tracta de cap al·lucinació, que el malson és cert, ens deixa estupefactes. Ens preguntem com és possible que en ple segle XXI, i en països de l'anomenat primer món, passin fenòmens propis d'èpoques fosques o de països endarrerits. Doncs bé: no estem somiant. Gairebé d'un dia per l'altre, ens hem vist atrapats no en un malson, sinó en una veritable distopia, que és cosa molt diferent.
La realitat és aquesta: passem per una situació de pandèmia de COVID-19 que el Govern intenta afrontar dotat dels amplis poders que autoritza la declaració de l'estat d'alarma. A partir d'aquesta declaració, el nostre estatus de ciutadans lliures pateix serioses limitacions en l'exercici d'importantíssims drets fonamentals. Són els drets a circular lliurement, a disposar del nostre temps amb total albir i sense veure'ns subjectes a prestació personal alguna, i, en fi, a gaudir de totes les facultats inherents al dret de propietat i a la llibertat d'empresa. Com si fóssim súbdits d'un monarca absolut o d'un estat totalitari.
I, no obstant això, Espanya continua sent un estat democràtic de dret. Per exprés mandat de la Constitució, durant la vigència de l'estat d'alarma el Govern i els seus agents estan cridats a respondre (políticantme i/o judicial) de tots els seus actes, i ni el Congrés pot dissoldre's ni, com passa amb els altres poders constitucionals de l'Estat, el seu funcionament es pot interrompre. El temple del déu romà Janus romania obert en temps de guerra i tancat en temps de pau. Aquí el temple de la Constitució sempre s'ha de trobar obert, tant en calma i benestar com en angoixa i espant.
Podem considerar innecessària, exagerada o abusiva la proclamació de l'estat d'alarma en les actuals circumstàncies? Honestament, crec que no. Encaixen com un guant en un dels supòsits de fet legalment previstos: «Crisi sanitàries, com ara epidèmies...», diu la Llei Orgànica 4/1981. Naturalment, poden discutir-se, fins i tot jurídicament davant el Tribunal Constitucional, i no únicament des del punt de vista polític, totes i cadascuna de les mesures adoptades en el Reial Decret 463/2020, de 14 de març. Però considero innegable la licitud i la pertinència circumstancials d'una disposició com aquesta, sense entrar a valorar si es va dictar amb retard o prematurament, cosa que estan més capacitats per discernir els metges especialistes en salut pública.
La distopia que passem és filla del greu perill que corre la nostra salut i de la restricció dels drets bàsics esmentats, que reflecteix una dolorosíssima pèrdua temporal del que la Constitució anomena «el lliure desenvolupament de la personalitat». Confinats forçosament a casa nostra, vivim en un immens arxipèlag gulag, per recordar l'expressió de Soljenitsin. També en ell hi ha, per descomptat, privilegis i privilegiats, en funció de la posició econòmica de cada un. En tot cas, a través dels mitjans de comunicació arriben fins a nosaltres l'estrèpit del caos i l'olor penetrant de la por. Cada minut ens arriben el soroll i la fúria dels que lluiten, pateixen i moren en primera línia.
Comprovem indignats que als nostres hospitals hi falta fins i tot el més imprescindible en matèria de personal i mitjans, com a conseqüència d'una suïcida política de desinversió en la salut de tots. I a sobre els nostres dirigents s'ufanaven fa pocs dies de posseir el millor sistema sanitari del món! Davant ells s'alça ara el gemec angoixant dels que no tenen respirador, les imprecacions dels qui en tenen cura desproveïts de la deguda protecció, el degradant amuntegament dels que esperen en les urgències, la desconnexió inhumana, per més que necessària, de malalts i familiars... cal afegir la por que desperten les notícies sobre la situació dels geriàtrics, per on ha de caminar ara Dant Alighieri aixecant acta. En quin cercle de l'infern ubicarà les residències de gent gran? El que s'ha dit, patim una distopia.
D'aquesta epidèmia en concret, com a fenomen de la naturalesa, no en té la culpa ningú (ni tan sols els venedors xinesos de carn de pangolí), com tampoc dels ­terratrèmols, els huracans o els tsunamis. Però de baixar els impostos als rics o d'amnistiar-los fiscalment i de reduir al mateix temps les partides pressupostàries de la sanitat pública, n'és responsable una determinada política econòmica, aliena per complet a l'interès general. A aquesta política, no obstant això, tornarem ineluctablement si la Unió Europea reacciona a l'hecatombe econòmica que s'acosta com ho va fer amb la Gran Recessió de 2008. No és qüestió d'ideologies, de tensió doctrinal entre liberalisme pur i socialdemocràcia. Jo als polítics holandesos, alemanys i austríacs, tan insolidaris i garrepes amb els països de sud, i, en resum, tan euroescèptics, no els veig com a liberals. Els veig com a cecs i sense ànima. També formen part de la distopia.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook