19 de abril de 2020
19.04.2020
Diari de Girona

El confinament d'en Teo

19.04.2020 | 06:00
El confinament d'en Teo

En Teo té tres anys. És un gironí ros, d'ulls grisos, i entén el català, el castellà i el rus a la perfecció, tot i que amb la seva mare encara intentem saber quin idioma parla (una barreja dels tres). Gràcies a mesures draconianes, des de fa més d'un mes que roman tancat a casa. Un mes en què hem fet de tot: bombolles des del balcó, futbol a la sala, mirar tires senceres de Masha i l'os i Patrulla canina, i una infinitat de tot tipus de jocs.

Per alguna raó, ha de ser alguna cosa amagada en la melodia potenciada per la pandèmia, el fascina Resistiré, i la balla nu al llit dels seus pares fent salts com un boig, pegant-se bufetades a les natges. Almenys cinc repeticions a les que segueixen Sex machine i I feel good. Troba a faltar la seva professora de la guarderia, i els seus amics, demana que li expliquem contes on ells en són els personatges.
Per a ell el coronavirus té una explicació: són unes «bestioles» que caminen per l'aire i que fan mal a la gent.

En Teo es passa hores al balcó mirant a veure si passen els seus cotxes favorits. Els patrullers dels mossos o el camió de les escombraries. Tota la resta li crida poc l'atenció. Tota la resta és la gent, als balcons com nosaltres, sota la monotonia i el dolor de les milers de morts que sura en ­l'aire. Ja es van deixar de veure activitats comunes, com ho va ser cantar entre tots una cançó. Avui el panorama de la majoria dels balcons és de gent que ja no fa res, sinó que, com en els quadres de Hopper, encara que estiguin acompanyats, miren cap a un punt infinit, sols en el seu món interior.

Malgrat que s'ha ofert la llibertat de la població com a sacrifici, és un dels confinaments més durs de tot Europa, hi ha una allau de veus que demanen més duresa. Símptoma d'una falta de confiança en el comportament cívic de la societat. Segurament els polítics s'estranyin que, malgrat aquestes veus, moltes famílies supliquin que deixin sortir els nens. És clar que en els seus xalets aquests poden anar i venir pel parc. Però la gent comuna viu en pisos diminuts on els balcons, com la de casa, comparteixen espai amb la bugada. Deixar tancats els nens durant més d'un mes passa de prudent a perillós. A Europa se'n riuen de nosaltres quan s'assabenten que aquí deixen sortir els gossos però no els nens. S'ha convertit el tenir cura de la salut en un risc per a la salut.
En Teo ja no vol sortir, a veure qui li assegura que ja no caminin per l'aire les «bestioles».

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook

Més informació